aquest diumenge, el Liceu al carrer

Vaig llegir que aquest any hi ha hagut més actes que mai a les festes de la Mercè i que també ha augmentat el nombre de participants. En definitiva, un èxit que jo ignoraria si no fos pels mitjans de comunicació. No sabria explicar per què, les festes m'han passat desapercebudes, si exceptuo l'assistència, gairebé casual a un acte del darrer dia.

Mentre la majoria de la gent contemplava l'espectacle de llum, música i soroll -aquest any amb un afegit de poemes- que commemorava o resumia -no ho sé ben bé- tres-cents anys d'història, jo em vaig afegir als centenars d'espectadors de la segona part de l'actuació de l'Orquestra del Liceu, a partir del moment en què va intervenir el Cor. Música conegudíssima, popular fins i tot entre els qui mai escolten òpera i potser són incapaços de concretar el nom de les peces o el seu autor, però que no els costa gaire de taral·lejar melodies moltes voltes escoltades.

La vetllada hagués estat esplèndida, si no fos perquè em vaig haver de situar en un lloc massa allunyat de l'escenari des del qual la concentració requerida per seguir el concert era difícil d'aconseguir a causa de la intervenció entusiasta dels nens que jugaven a la vora i del soroll del trànsit. És veritat que a mesura que se succeïen les interpretacions jo anava escalant posicions, però continuaven les interferències, com la de les dues parelles de francesos que es recordaven amb entusiasme una extraordinària interpretació de Bizet a la qual havien assistit feia anys i la comparaven amb la que, suposadament, escoltaven, o l'intercanvi de números de telèfon i altres indicacions que es feia un grupet format per italians i espanyols mentre els gitanos d'Il Trovatore s'anaven explicant. Sí, esclar, mentre sonava Wagner era inevitable que passés un venedor de llaunes de cervesa del país anunciant la mercaderia. Ja se sap, el carrer és de tots i tots tenim dret a manifestar-nos.

Quan ja tot començava a tranquil·litzar-se i jo havia aconseguit el millor lloc possible, va, i s'atura la música. I res de bisos. Feia estona que intuïa que acabarien amb Va pensiero, que sempre em produeix una emoció especial i que, tal com està el país, em va semblar que tenia un aire especialment reivindicatiu, però potser és una apreciació del tot subjectiva...  I fins l'any que ve.