4.9.14

oposicions, complements i singularitats


Tinc la percepció, gairebé el convenciment, que la majoria de gent considera quatre arts estretament emparentades (de dos en dos o totes quatre alhora) de forma ben diferent. Em refereixo al teatre i el cinema per una banda i la pintura i la fotografia per l'altra; tinc en compte, a més, l'estreta relació, sovint indestriable, entre, per ordre d'aparició, fotografia i cinema.

Algú pot oposar que pintura i teatre respecte fotografia i cinema, són coses diferents. D'acord, no entraré en detalls de les característiques de cada activitat o art; ja ens entenem. A hores d'ara, però, estic gairebé segur que generalment es considera superior -no entro en raonaments ni en nombre de gent o espectadors- la manifestació teatral a la cinematogràfica i estic plenament convençut que la pintura té una consideració positiva, un respecte públic i privat, que supera de bon tros la valoració fotogràfica.

Més de cent anys després de la primera projecció cinematogràfica pública i gairebé dos-cents anys d'aconseguir la primera fotografia “moderna”, les dues arts -insisteixo, sobretot la fotografia- són considerades menors. Per què? Un dels arguments podria basar-se precisament en la modernitat de les dues arts -activitats- enfront del teatre i la pintura, que duen al darrere una tradició de milers d'anys. Em temo, però, que un dels arguments que conscientment o inconscientment seria més utilitzat és que una pel·liculeta o una foto la pot fer tothom, i encara més actualment, sovint sense cap voluntat artística, mentre que teatre o pintura tenen al darrere uns professionals preparats, llargament entrenats. Evidentment, la percepció és falsa pel que fa al segon supòsit:tothom ha fet teatre, ni que sigui a l'ensenyament primari i, qui més qui menys, ha dibuixat, i acolorit els dibuixos, amb molta o poca fortuna. Què més es pot dir a favor o en contra? Un argument definitiu: una representació teatral o una pintura són una obra única, irrepetible; una pel·lícula o una foto admeten tantes còpies idèntiques com es vulgui. En darrer terme, doncs, és possible que el tema de la singularitat sigui determinat a l'hora de les valoracions de les quatre arts o activitats. A part de tot això, hi ha esclar, la qüestió comercial, de venda del producte; però aquest món em sobrepassa.

En arribar aquí, vull deixar constància explícita que en cap moment he intentat definir teatre, pintura, cinema o fotografia. Ja tothom té clar els conceptes, per bé que les definicions diferirien, cosa que, insisteixo un altre cop, contribuïx a explicar la valoració diferent de cada art.

Llarga introducció que m'havia de servir per començar a parlar del museu dedicat a la fotografia que la Fundació Vila Casas va obrir fa uns anys al Palau Solterra, edifici del segle XV de Torroella de Montgrí. Com sigui, però, que el text se m'ha allargat i sobretot que el suplement de “La Vanguardia” d'avui dedica una pàgina al museu, deixo per un altre moment les consideracions personals sobre aquest centre enormement interessant.




Com en molts altres museus -em costa denominar museu el Palau- no es permeten fer fotos de les fotos, però si fotos generals. Suposo que aquesta que em serveix d'il·lustració no es pot considerar foto d'una foto.


4 comentaris:

Pais secret ha dit...


Hi vaig anar pensant que per la festa obririen cada dia i em vaig trobar la porta tancada.Sort que al de davant sempre hi ha coses per descobrir, aquest cop, la talla de fusta d'un mascaró de proa que havia estat molts anys fent de cairat sota la teulada d'una casa de l' interior de Catalunya fins que el van descobrir.

La foto que mostres aquí i a Fotofília és sorprenent. Em crida l'atenció les mirades de dins cap enfora i viceversa. I sobretot, el contrast del que sembla un congrés de dones alliberades mentre una frega agenollada i "a l' antiga", alienes totalment les unes de les altres. Ni la llum de la mitja porta oberta reflectida al tauler d'escacs del terra ni l' esforç de la ma fregant-lo semblen prou potents perquè se n'adonin.
Qui observa la fotografia sembla que també vulgui entendre-la.

Assum ha dit...

Resulta xocant, no ho havia pensat fins ara, que en el grau d' història de l' art hi ha diverses assignatures obligatòries i opcionals relacionades
amb el cinema i en canvi , no n' hi ha ni una de fotografia.
La fotografia és un mitjà creatiu tan vàlid com els altres encara que el tinguem absolutament incorporat a la vida quotidiana de manera utilitària.

miquel ha dit...

A. tens temps de fer-li una mirada qualsevol altre dia. Una mirada pausada, perquè el material s'ho mereix. Jo dies enrere vaig fer una volta per l'exposició de ceràmica, de rajoles, de la porta del davant, que també em va semblar molt interessant. Dos llocs que val la pena visitar.
A mi també em va semblar sorprenent la foto en els aspectes que dius (i estar allà per agafar el moment, buf!). Si no recordo malament, a més, era un congrés feminista.

Assum ,no sé per què en el nostre país la fotografia encara no ha arribat gaire al reconeixement institucional i acadèmic (tampoc a tenir prestigi entre la majoria de gent, tot i que es fan moltes coses, hi ha grans fotògrafs, exposicions freqüents.
Participo amb tu del valor creatiu i artístic de la fotografia, però...

Pais secret ha dit...


Me l´he tornat a mirar, engrandida i rectifico: era una performance! Per això riuen,unes obertament, les altres amb la boca petita. Segur que la que frega devia anar resant el rosari...

(em temo que vaig fer el comentari un pèl condicionada pel motxo)

:-)