versions

Setembre és, també, mes de llibres. La Setmana del Llibre, que té les parades muntades a l'avinguda de la Catedral i La Firal del Llibre Antic, que no sé si aquest any podrà mantenir-se al passeig de Gràcia a causa de les obres; esclar que cada any hi ha menys parades en aquesta fira i potser acabarà en un piset de noranta metres.

Vaig arribar a la Setmana des de la catedral. Més o menys la panoràmica dels darrers temps: les casetes de fusta i els escenaris de presentacions, recitals, tertúlies... Ja he manifestat altres vegades la meua preferència pel sistema de distribució antic, pel que hi havia a les Drassanes, per exemple, on podies anar resseguint tots els llibres segons matèries i gèneres, de manera que si tenies preferències concretes, podies anar directament al lloc que t'interessava i oblidar la resta. Ara són fonamentalment editorials (individualment o en grup) i algunes -poques- llibreries les que ocupen cada parada del poblat literari. Rebutjades les llibreries, que val més visitar a la seua seu habitual, els sistema té l'avantatge sobre els antics muntatges, que pots anar a veure els fons de les editorials petites, algun material de les quals és de complicada localització en les llibreries.

 

Vaig anar zigzaguejant entre les parades i fullejat algun llibre, escoltant alguns comentaris entre compradors i venedors -més dels segons que dels primers a darrera hora- , sentint sense gaire atenció alguna intervenció en els petits escenaris i identificant algun escriptor famós mentre devia passar pel costat d'altres que amb iguals mereixements no m'eren coneguts.

Després de passar unes quantes pàgines, vaig comprar un recull de narracions que em va interessar a primera vista. Feta la transacció, el venedor em va dir si volia que la coordinadora del conjunt me'l dediqués. Em va semblar molt bé, però potser vaig començar amb mal peu la breu conversa que vam mantenir. Encara que sigui somrient, no es pot anar dient a qui ha tingut cura del llibre que el títol no t'acaba de fer el pes. Ella em va dir que s'ho havien rumiat prou abans de titular, i que no era el que em pensava, que, de totes maneres, la lectura del pròleg m'ho acabaria d'aclarir:

Un títol provocatiu, Elles també maten, que aspira a cridar l'atenció del públic, però que, alhora, vol deixar de banda explícitament qualsevol tòpic o connotació típica de la literatura de dones. No pretenem establir -hi creiem més aviat poc- enfrontaments o comparacions entre escriptors i escriptores, pràctica sovintejada que també considerem indesitjablement reduccionista. No. No hem intentat fer un exercici de literatura criminal femenina, que ja existeix i rutlla molt bé [...] Simplement ens interessa demostrar que les autores catalanes escrivim allò que ens surt de l'ànima, però que si cal matar, matem [...] Ras i curt: quan manifestem obertament que Elles també maten no ens estem referint a les escriptores en general, sinó que al·ludim, particularment, a les autores que escriuen -o poden escriure- en català. Les hem comminat a demostrar que el “negre” fet per dones catalanes està ben viu i han respost com una sola veu, entusiàsticament.

Elles també maten, a cura d'Anna Maria Villalonga, Llibres del Delicte, setembre de 2014 (3^a edició)

Entesos. Tot i així, i confessant que va ser el títol que em va acostar al llibre -i potser el color groc-, encara internament dubto sobre la seua idoneïtat. A partir d'aquí vam estar xerrant una estoneta estrictament sobre temes literaris: gènere negre (ara sovint solen dir criminal), editorials petites, publicitat literària, alguna anècdota, etc.

El recull el formen tretze narracions encapçalades per la de Margarida Aritzeta i closes per la de l'Anna Maria Villalonga, de qui recordo que té un blog (en manté dos més) sobre la matèria que podeu visitar fent un clic aquí. Crec que en la conversa va sortir la Maria Antònia Oliver, creadora de la meua protagonista femenina preferida del gènere en parla catalana, la Lònia. No recordo perquè no té res en el recull.

Encara no puc parlar sobre les narracions, perquè tot just he començat per la meitat, per la Maria Carme Roca, que té una trama molt interessant, divertidament inquietant i un punt equívoca. Esperaré a veure el total

Ja posats, vaig acabar el passeig a la parada de Paco Camarasa, el de Negra y Criminal, de la Barceloneta. Tenia tants exemplars exposats de la Cua de Palla, que ben bé sense mirar títols li vaig preguntar si és que la tornaven a editar. Falsa esperança. De tota manera, el gènere passa un moment dolç, tant, que ja hi ha qui descontent per naturalesa, diu que on anirem a parar.