hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.