Quan saps la mort d'una persona que no
has tractat mai personalment però que has conegut a través dels
mitjans de comunicació o de la seua obra, hi ha dues reaccions
possibles que a vegades es poden sumar: la intel·lectual, racional,
objectiva, distant, i la sentimental. En el cas de la mort deGonzález Ledesma, la seua desaparició física m'afecta als
sentiments, que en aquest cas no és altra cosa que la memòria d'haver compartit.
El González Ledesma que vaig conèixer
primer es deia Silver Kane i escrivia novel·les de l'oest. Les
seues, i les de Keith Luger, eren les que m'agradaven més, les més
complexes, les més diverses. Humor, ironia, els trets necessaris
-sense abusar-, personatges amb facetes... Comprava les novel·les a
l'estanc de dalt i me les llegia en una nit. Després les
intercanviava a casa la B., sempre pagant alguna pesseta pel canvi.
Abans que inauguressin la biblioteca, al poble només hi havia
aquests dos llocs per consumir literatura, literatura de quiosc,
esclar, però que incloïa també la famosa col·lecció Reno.
Després, molt després, va venir
González Ledesma, els seu detectiu ja vell i sense cap glamur, les
entrevistes a les revistes, a la ràdio o a la tele. Era ja l'autor
de Barcelona, de la meua Barcelona. El premi Planeta, la creu de Sant
Jordi... Més reconeixement públic, però estic segur que amb menys
lectors ue quan escrivia amb pseudònims.
Avui, llegint alguns articles sobre
l'escriptor i la seua obra, tinc la sensació una vegada més que
se'l continua considerant en certs ambients un autor menor, en part
pels seus orígens literaris en part perquè la seua obra ha estat
escrita en castellà... Mai ho he acabat d'entendre. Per cert, diuen
que a la casa on va nàixer hi ha una placa commemorativa; en posaran
també una a la casa on va passar els darrers anys? A la fi, el lloc
de naixement no es tria.
Dels escriptors, els qui només en som lectors, trobo que el millor homenatge que podem fer-los, a part d'opinar sobre el que escrivien, és recitar algun fragment de la seua obra. Començo amb Silver Kane, Recuérdame al morir (1957); en aquest cas no és de l'oest i té la curiositat que el protagonista és un escriptor que es diu Silver Kane, autor de novel·les de l'oest (a veure si l'estil us recorda algun autor nord-americà). El segon fragment, que ens podria servir se la visió és de l'escriptor o del personatge, és de Crónica sentimental en rojo, premi Planeta de 1984. Tots dos textos són del principi de les novel·les.
—No me diga que va usted a insistir en los temas del Oeste. Sus novelas no se leen porque no dan sensación de realidad, porque son pura filfa.
—Pero
señor Burkam, yo viví allí… Conozco el Oeste. Nevada es como mi
segunda patria. !Yo podía
haber descubierto una mina de oro debajo de sus desiertos pedregosos,
áridos, silentes!
Con
Burkam no valían las parrafadas. Me miró desde detrás de sus gafas
y me espetó:
—Pues
descubra usted la mina de oro y déjeme en paz a mí, Silver.
—Todo
ha sido descubierto ya, señor Burkam. No quedan posibilidades ni
siquiera para un joven que quiera trabajar. Pero entrégueme usted un
anticipo a cuenta de mi próxima novela, y le aseguro que esa será
la mejor de todas las que he publicado. El otro día, mientras
contemplaba con envidia a las parejas de enamorados de Central Park,
recordé una vieja y conmovedora historia. Una historia que se
convertirá en la mejor de mis novelas, y que miles de lectores
conservarán entre sus libros predilectos. Será una historia del
Oeste, pero en la que juega un gran papel el amor —concluí.
—No
interesa. El amor no es lo que busca con preferencia el público
lector de novelas del Oeste. De modo que piense algo mejor si quiere
sacarme dinero, Silver.
[...]
Cuando
Burkam se ponía así no había modo de sacarle nada. Era capaz de
jurar que no había vendido un ejemplar de mis libros desde el
siglo XVII.
De modo que le saludé con una inclinación de cabeza, puse cara de
mártir incomprendido y me dirigí en un elevado hasta el Bronx,
donde estaba situado el despacho de Cottet. Cottet era un tipo que
negociaba con patentes, armas de contrabando, ropas usadas y derechos
de autor. En sus libros semisecretos todo estaba confundido y todo
venía a ser lo mismo. Me debía casi cien dólares de una traducción
al portugués que un año antes se había hecho de varias de mis
novelas.
Su
despacho era pequeño, sórdido, miserable. A falta de cosa mejor,
tras la mesa de su despacho Cottet tenía colgado un diploma de su
colegio acreditando que había sido un niño de buena conducta. Un
armario archivador lleno de botellas de güisqui estaba en un rincón.
En el rincón opuesto había otros dos armarios llenos de libros y
papeles, pero el archivador era el único que se cerraba y se abría.
Cottet tenía una secretaria que nadie sabía por qué estaba allí.
Seguro que le debía mensualidades atrasadas y que por las noches
soñaba con...
Silver
Kane: Recuérdame al morir.
Francisco
González Ledesma: Crónica sentimental en rojo
4 comentaris:
No fotis! Era en Slilver kane? Savia que era un pseudònim, però ignorava que fos ell. Les seves novel·letes de l'oest em van ajudar a passar moltes estones a la mili.
La placa es va posar al carrer Tapioles perquè el Poble-sec és matèria literària de l'escriptor, ell l'evoca sovint, hi venia també sovint i aquella casa la va descriure, amb els seus habitants, de forma magistral al seu llibre memorialístic, estic contenta de la força que vam aconseguir per tal que se li dediqués i de la il·lusió que li va fer.
M' agrada el títol i el començament del seu premi Planeta.Potser ha arribat el moment de llegir-lo.:)
Ei, Daniel, jo em pensava que des de la infantesa més tendra només llegies ciència-ficció
Quants milers de lectors devia tenir Silver Kane?
Júlia, jo, que no el vaig conèixer més que a través d'entrevistes, sempre he pensat que era un home molt "humà" i molt digne.
Segur que li va fer molta il·lusió, ho entenc.
Ha arribat el moment, Assum... I qui sap, potser també alguna cosa de Silver Kane :-)
Publica un comentari a l'entrada