3.3.15

recuérdame al morir (crònica mig sentimental)


 
Quan saps la mort d'una persona que no has tractat mai personalment però que has conegut a través dels mitjans de comunicació o de la seua obra, hi ha dues reaccions possibles que a vegades es poden sumar: la intel·lectual, racional, objectiva, distant, i la sentimental. En el cas de la mort deGonzález Ledesma, la seua desaparició física m'afecta als sentiments, que en aquest cas no és altra cosa que la memòria d'haver compartit.

El González Ledesma que vaig conèixer primer es deia Silver Kane i escrivia novel·les de l'oest. Les seues, i les de Keith Luger, eren les que m'agradaven més, les més complexes, les més diverses. Humor, ironia, els trets necessaris -sense abusar-, personatges amb facetes... Comprava les novel·les a l'estanc de dalt i me les llegia en una nit. Després les intercanviava a casa la B., sempre pagant alguna pesseta pel canvi. Abans que inauguressin la biblioteca, al poble només hi havia aquests dos llocs per consumir literatura, literatura de quiosc, esclar, però que incloïa també la famosa col·lecció Reno.

Després, molt després, va venir González Ledesma, els seu detectiu ja vell i sense cap glamur, les entrevistes a les revistes, a la ràdio o a la tele. Era ja l'autor de Barcelona, de la meua Barcelona. El premi Planeta, la creu de Sant Jordi... Més reconeixement públic, però estic segur que amb menys lectors ue quan escrivia amb pseudònims.

Avui, llegint alguns articles sobre l'escriptor i la seua obra, tinc la sensació una vegada més que se'l continua considerant en certs ambients un autor menor, en part pels seus orígens literaris en part perquè la seua obra ha estat escrita en castellà... Mai ho he acabat d'entendre. Per cert, diuen que a la casa on va nàixer hi ha una placa commemorativa; en posaran també una a la casa on va passar els darrers anys? A la fi, el lloc de naixement no es tria.

Dels escriptors, els qui només en som lectors, trobo que el millor homenatge que podem fer-los, a part d'opinar sobre el que escrivien, és recitar algun fragment de la seua obra. Començo amb Silver Kane, Recuérdame al morir (1957); en aquest cas no és de l'oest i té la curiositat que el protagonista és un escriptor que es diu Silver Kane, autor de novel·les de l'oest (a veure si l'estil us recorda algun autor nord-americà). El segon fragment, que ens podria servir se la visió és de l'escriptor o del personatge, és de Crónica sentimental en rojo, premi Planeta de 1984. Tots dos textos són del principi de les novel·les.



No me diga que va usted a insistir en los temas del Oeste. Sus novelas no se leen porque no dan sensación de realidad, porque son pura filfa.

Pero señor Burkam, yo viví allí… Conozco el Oeste. Nevada es como mi segunda patria. !Yo podía haber descubierto una mina de oro debajo de sus desiertos pedregosos, áridos, silentes!

Con Burkam no valían las parrafadas. Me miró desde detrás de sus gafas y me espetó:

Pues descubra usted la mina de oro y déjeme en paz a mí, Silver.

Todo ha sido descubierto ya, señor Burkam. No quedan posibilidades ni siquiera para un joven que quiera trabajar. Pero entrégueme usted un anticipo a cuenta de mi próxima novela, y le aseguro que esa será la mejor de todas las que he publicado. El otro día, mientras contemplaba con envidia a las parejas de enamorados de Central Park, recordé una vieja y conmovedora historia. Una historia que se convertirá en la mejor de mis novelas, y que miles de lectores conservarán entre sus libros predilectos. Será una historia del Oeste, pero en la que juega un gran papel el amor —concluí.

No interesa. El amor no es lo que busca con preferencia el público lector de novelas del Oeste. De modo que piense algo mejor si quiere sacarme dinero, Silver.

[...]

Cuando Burkam se ponía así no había modo de sacarle nada. Era capaz de jurar que no había vendido un ejemplar de mis libros desde el siglo XVII. De modo que le saludé con una inclinación de cabeza, puse cara de mártir incomprendido y me dirigí en un elevado hasta el Bronx, donde estaba situado el despacho de Cottet. Cottet era un tipo que negociaba con patentes, armas de contrabando, ropas usadas y derechos de autor. En sus libros semisecretos todo estaba confundido y todo venía a ser lo mismo. Me debía casi cien dólares de una traducción al portugués que un año antes se había hecho de varias de mis novelas.

Su despacho era pequeño, sórdido, miserable. A falta de cosa mejor, tras la mesa de su despacho Cottet tenía colgado un diploma de su colegio acreditando que había sido un niño de buena conducta. Un armario archivador lleno de botellas de güisqui estaba en un rincón. En el rincón opuesto había otros dos armarios llenos de libros y papeles, pero el archivador era el único que se cerraba y se abría. Cottet tenía una secretaria que nadie sabía por qué estaba allí. Seguro que le debía mensualidades atrasadas y que por las noches soñaba con...

Silver Kane: Recuérdame al morir.


La calle Tuset, para que no se diga que no vamos a sitios finos, la Cova del Drac, lugar de luz discreta y velador antiguo, punto de reunión para jazzistas, escritores principiantes, niñas que han perdido el virgo, niños que han estrenado la moto. Y luego el largo paseo por las calles humedas de la ciudad, coño, qué cosas, Richard, hasta la calle Nueva, hasta la gran madre negra, ya estás en el sitio donde todos te conocen, aquí nada malo te puede pasar. El hotel Ibérica, que en otro tiempo tuvo un no sé qué de finura, y ue los años han convertido en un rincón patético para la última soledad de la última noche.

Francisco González Ledesma: Crónica sentimental en rojo
 

 
 
 


4 comentaris:

Daniel ha dit...

No fotis! Era en Slilver kane? Savia que era un pseudònim, però ignorava que fos ell. Les seves novel·letes de l'oest em van ajudar a passar moltes estones a la mili.

Júlia ha dit...

La placa es va posar al carrer Tapioles perquè el Poble-sec és matèria literària de l'escriptor, ell l'evoca sovint, hi venia també sovint i aquella casa la va descriure, amb els seus habitants, de forma magistral al seu llibre memorialístic, estic contenta de la força que vam aconseguir per tal que se li dediqués i de la il·lusió que li va fer.

Assum ha dit...

M' agrada el títol i el començament del seu premi Planeta.Potser ha arribat el moment de llegir-lo.:)

miquel ha dit...

Ei, Daniel, jo em pensava que des de la infantesa més tendra només llegies ciència-ficció
Quants milers de lectors devia tenir Silver Kane?

Júlia, jo, que no el vaig conèixer més que a través d'entrevistes, sempre he pensat que era un home molt "humà" i molt digne.
Segur que li va fer molta il·lusió, ho entenc.

Ha arribat el moment, Assum... I qui sap, potser també alguna cosa de Silver Kane :-)