4.5.15

política i polítics de proximitat


Noto que em faig gran -s'admeten altres adjectivacions mentre no siguin superlatives- perquè cada vegada focalitzo més les coses petites, concretes, properes, insignificants, els horitzons materials limitats, mentre que els conjunts tendeixen a allunyar-se de la meu percepció; començo a ser conscient que em costa d'abastar-los. Ara, per exemple, que ja cueja la publicitat de les properes eleccions municipals, sé que seré incapaç de llegir-me els programes sencers dels partits que, ben estudiats, em permetrien triar la formació -quina paraula tan terrible aplicada als representants dels ciutadans: formació, formació, formació...- que s'acostés més a les meues idees del bon funcionament de la ciutat. Segurament, el màxim que faré és comparar algun dels punts dels programes dels partits i veure quin em fa més el pes. Per dir alguna cosa que pot semblar frivolitat, podria mirar que diuen dels gossos i de les bicicletes les velles i les noves formacions. Com que dels gossos ja en vaig parlar no fa gaire -com m'agraden els gossos!- afegiré que en el cas de les bicicletes, el meu vot serà favorable a aquells qui concretin sense eufemismes i amb rigor el seu ús ciutadà, sobretot per on poden circular i per on no; al mateix temps, miraré atentament que assegurin que l'ordenança proposada inclou una data màxima de desenvolupament, passada la qual els regidors del partit, si arriben a governar, es comprometen a dimitir si són incapaços de posar-la a la pràctica, que a la fi és una cosa molt senzilla, elemental,  i res de moratòries.

Algú pot pensar, amb molta raó, que davant de la complexitat de les ciutats, i encara més de Barcelona, arribar a tenir clar quin model ciclista es vol és una ximpleria, un assumpte menor. intranscendent. No dic que no, però és que a mi, com he dit, els assumptes majors ja se m'escapen i, per altra banda, no entenc com es poden abordar i solucionar les complexitats ciutadanes si s'és incapaç de resoldre les nimietats quotidianes.

Que fins i tot és possible que cap partit parli de les bicicletes en el seu programa electoral? Potser que millor, així no em caldrà desplaçar fins al col·legi electoral. I si em trien com a president de mesa? Ai!

4 comentaris:

Júlia ha dit...

El senyor Trias en va parlar, va dir que ho regularia i tot això, i després, 'si te he visto no me acuerdo', que deien a casa. Prometre no fa pobre, de tota manera és un tema espinós pel fet que hi ha molts ciclistes que voten, també els incívics, i es fàcil fer demagògia amb el tema.

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha,ha... Estàs molt mandrós... Però si t'hagués tocat de president de mesa... A hores d,ara ja ho sabries...

Segurament te n'has lliurat!

fra miquel ha dit...

Durant força anys vaig ser ciclista urbà. Era una època en que no hi havia carrils bici i els autobusos treien un fum negre de mal respirar. Amb tot i això, jo circulava per la calçada. (per l'esquerra, evitant respirar el fum del bus)
Temerari? Valent? No ho sé. Un cop un guarda urbà em va obligar a circular per la vorera peatonal... Si que deu ser difícil governar una ciutat, si :P
Una abraçada

miquel ha dit...

De fet, Júlia, ja hi ha una regulació vigent si no m'equivoco, però com tantes altres matèries legislades, ara no toca aplicar-la. En fi, l'art de la política és així.

Em traus un pes de sobre, Carme. De veritat que ja no em pot tocar mesa? Uf, però aquest encara queden dos generals :-(

Valent i temerari, Miquel. Segurament és difícil governar, però per això es presenten els qui ho volen fer i, noi, no sé si estan satisfets o no de la seua gestió, però alguns continuen i continuen.
abraçada