expressivitat

Avui, per qüestions logístiques no vaig a cap de les pel·lícules prèviament triades sinó que entro a veure Siempre Alice que narra el procés d'Alzheimer d'una professora universitària de llengua (excel·lent Julianne Moore) des dels primers símptomes de la malaltia, encara no diagnosticada, fins al deteriorament total. En conjunt m'ha semblat un treball notable amb un matís interessant que no se sol tractar quan es parla d'Alzheimer: la seua aparició i desenvolupament ràpid abans d'arribar a la vellesa.

Més enllà de la història que s'explica, aquest tipus de pel·lícules solen oferir moltes possibilitats de lluïment del protagonista que, aquí, com he dit, estan ben aprofitades. El marit de la Moore és Alec Baldwin, un dels actors que a mi sempre m'ha semblat molt inexpressiu. He tingut la sensació que la tria d'aquest actor podia respondre a la intenció de potenciar encara més la interpretació de la protagonista, però, ben pensat, és que en la vida real no hi ha més persones que som tendents a la inexpressivitat, a la contenció, que a la pluralitat de matisos? No és veritat que la majoria de nosaltres té una varietat de registres externs més aviat limitat? En definitiva, he pensat que Baldwin no feia més que donar versemblança, realisme, a la història. Després poden dir que si el public vol veure... Que artísticament tal i qual... Això de l'art és molt complicat.

 

 

el temps immòbil (2)

A la carnisseria hi ha quatre dones quan entro. Una d'elles i jo ens mirem amb una fixesa impròpia dels qui no es coneixen. M'atreveixo a saludar-la; ella somriu i em saluda, em diu que no estava segura que fos jo, però potser les paraules les dicten una certa prudència.. La R. va ser alumna meua, al poble, l'any 1972 -recordo molt bé la data perquè un dels alumnes no parava de tatuar al pupitre un nom: Mark Spitz- i no sé si les classes d'estiu li van ser molt o poc beneficioses. A la R. i a mi ens separaven en aquell moment cinc anys, és a dir, gairebé una eternitat que es va anar escurçant amb el temps, tot i que a partir d'aleshores sabíem de l'una i de l'altre més per tercers que per trobades directes que es van anar allargant fins a la desaparició del contacte.

Mentre la carnissera li talla el corder amb la maleïda serra que l'escalfa i no respecta textures, la R. i jo ens posem al dia de les nostres vides en un resum superficial que segurament ja no ampliarem i que té tant de pensament i sobreentesos com de paraules. Abans d'acomiadar-nos amb dos petons, la R., que ara es dedica gairebé exclusivament a tenir cura dels pares, em fa un altre dels seus somriures francs, potser ara lleugerament trist, que no ha estat capaç de canviar el temps i em diu: ... però aquí dins -es toca el cap- tot continua sent verd. No estic segur del motiu de la seua complicitat, però silenciosament, també amb un somriure, li dono la raó, el verd perdura.

la vida lenta

Desprès d'uns quants dies fora de casa, continuo encara amb el ritme relativament lent, calmat, de l'estada al sud. Curiosament, la vida barcelonina és més monòtona, com ho seria l'altra si m'hi passes llargues temporades. Al matí, compres al supermercat i exploració dels bars de més a la vora per si decidim anar a sopar qualsevol nit. La majoria dels més habituals estan tancats: El Tiet, la Neura, el Morrysom... Sagarra seu sense companyia en una taula de Bailén amb Provença; examina qui passa i potser pensa l'article del diumenge. El perruquer ja ha tornat de vacances i es concentra en un clatell. Faig pop amb patates per dinar. Al tard, volto una estona pel centre: secció de fotografia del FNAC, un pot d'anxoves de la marca Aliada -baratíssim- al super del C. I., un cartró de tabac a l'estanc del costat de la Fargas -la dependenta em diu que a l'agost tampoc no fan rebaixes. Em sorprenen els cartells de dos que demanen asseguts; la noia ha escrit: AYUDA PARA HAMBURGUESAS, GRACIAS; el noi, prop del Zurich, que porta una boina jamaicana, diu que es gastarà els diners que li deixem en PROSTITUTAS, ALCOHOL Y DROGAS, no recordo si en aquest ordre; no sembla que els seus missatges tinguin gaire èxit, però alegren la vista. Continuo el passeig cap a casa, a poc a poc, avançat els turistes que encara van més lents que jo. A sopar, peludes, etc.

Ara, mentre escric, penso quantes idees, sensacions, informacions, imatges, etc., em dec haver perdut dels blogaires que llegeixo habitualment. No hi puc fer res, la vida marca el seu tempo i, a més, un sap que més o menys tot continua com sempre, i si no fos així, segurament, només segurament, me n'hauria assabentat.

temps de fotos

Hi ha qui es queixa de tot. Tothom fa fotos, les imatges ens inunden, diu algú. La solució és fàcil: que l'inundat faci la tria. Com a mínim, que jo sàpiga, ja no hi ha ningú que convidi els amics a les inacabables sessions de diapositives, amb sopar inclòs o no. Ara, les imatges estan a internet o als mòbils, moltes, moltíssimes, però la llibertat de mirar-les és de bon tros més gran que en temps passats. entre els particulars, fotografies en paper i diapositives pertanyen a èpoques pretèrites, a l'anecdotari dels qui ja tenim una edat.

Si durant tot l'any la gent fixa esporàdicament  el que veu a través dels mòbils -alguns ara només es veuen ells i un tros de palet que aguanta el mòbil- i les càmeres digitals, a l'estiu l'interès per immortalitzar l'instant augmenta considerablement. No passa res, està bé, és una distracció pacífica i a vegades productiva.

Aquest matí jo he fet una tria que m'atreveixo a recomanar. En hora de dinar, amb un sol imparable excepte per a les japoneses que s'amaguen sota para-sols, he entrat en l'oasi del Palau Robert que no tanca a migdia i manté una temperatura digna en els interiors. A les antigues cotxeres, unes fotografies de territori palestí fetes per Tanya Habjouqa, mig texana, mig jordana i resident, crec, a Jerusalem. Sobre Palestina i els seus habitants s'han fet moltíssimes fotografies, la majoria de guerra, de conflicte, en canvi, la periodista ha optat per reflectir el lleure dels palestins, la calma, els petits moments d'intimitat, les esperances entre les incerteses, sempre en petit grup o individualment. Avui, dues turistes joves i jo ens sentíem còmplices, segurament amb una empatia que altres imatges no haguessin aconseguit, d'homes i dones de l'altre extrem de la Mediterrània on la vida, malgrat tot, continua diversa buscant una normalitat que acaba trobant cada dia, encara que no sigui prou.

 

 

Entre el conjunt de fotos, per la mida i la singularita, destaca la de l'home i l'ovella (aquí en deixo una focalització), que als més grans segur que recorda inevitablement Gene Wilder, o només sóc jo qui ho ha pensat? La meua preferida, però, és una de les menys complicades, que en la seua senzillesa, i sempre recordant el context, té una força alliberadora espectacular.

 

 

Bones fotos, companyes i companys!

 

 

exemple

Llegeixo la notícia -publicada en un periòdic francès i repetida a molta premsa d'arreu a través de resums d'agència- que al poblet on Angeline Jolie i Brad Pitt passen temporades a la casa-castell que van comprar estan molt enfadats perquè les dues estrelles pràcticament no es fan amb la gent del lloc. Hi ha qui diu -no se cita el nom- que potser els consideren uns “culs-terreux”. Una senyora diu que no entén com és que no fan servir els paletes, etc. del poble per treballar per a ells. Sembla ser que el súmmum de la descortesia, segons la mateixa senyora, que treballa a l'oficina de turisme local, amb molta més feina des que la famosa parella viu l poble, va ser quan els van enviar una carta, en anglès, per demanar ajuda en la lluita contra la fibrosi quística i encara esperen resposta...

Ah els pobles, fins i tot els francesos! Plens de gent acollidora i sempre interessada pels conveïns... M'imagino vivint en aquest poblet, en una casa més humil, esclar, i rebent invitacions en català per participar en la lluita contra la fibrosi quística i qui sap quantes altres invitacions. Ara potser ja és massa tard per canviar i m'hauré de resignar amb aquest piset on no només no conec ningú de la casa del costat, sinó que no sé el nom dels veïns del pis de dalt, que l'ocupen des de sant Joan, malgrat que gairebé cada dia coincideixo amb la dona a l'hora del passeig del gosset; dels altres veïns, petits retalls de vida. Quina pena tan gran!

elogi elemental de l'enveja

Les paraules abstractes -torno al tema-, aquelles que no tenen un referent que es pot tocar, pesar, observar... tenen tantes possibles definicions i manifestacions com parlants que les fan servir. Amor i odi, per exemple, posseïxen tantes accepcions i motivacions, sovint inexplicables,  com persones els senten i els anomenen: un nombre infinit de variacions a vegades subtils i d'altres espectacularment distants.

Avui pensava en la paraula enveja, un sentiment, una sensació, una abstracció que té molt mala premsa des de temps immemorials, des de l'origen de les relacions humanes i, en conseqüència, de les religions. Què són les religions, antigues i modernes, més que una cerca de qui no ets i no arribaràs a ser? Enveja en estat pur sovint sublimada sota un vernís de conformitat.

Crec que m'explico malament i algú podria deduir que jo considero l'enveja com un sentiment negatiu. Al contrari, penso que precisament l'enveja ha aconseguit el progrés de la humanitat en general i dels individus en particular, encara que potser a vegades se l'anomeni d'altres maneres: ambició, desig, anhel, superació..., o no se l'anomeni de cap manera i es pensi que és una altra cosa. Hi ha qui diu que els diners mouen el món. No, no, és l'enveja; i exemples són tan nombroses i tenen tantes manifestacions que intentar enumerar seria un acte de supèrbia, una bogeria. Llegeixo que Bertrand Russell -què o qui devia envejar ell?- deia que l'enveja és la principal causa que impedeix assolir la felicitat. Completament d'acord. Algú coneix algú que sigui feliç que no sigui un infeliç? Ah, si fóssim feliços..., viuríem en un món completament primitiu, elemental, estàtic. L'enveja ens salva cada dia de la barbàrie, de la mort mental i volitiva, potser als menys ambiciosos cada setmana o cada mes.

diàspores

A qui deixaràs els llibres quan desapareguis? Sabia que la Joana no posaria cap impediment en la meua tria i anava pensant noms. En primera instància potser algun amic, però ja massa grans, els farien més nosa que servei, tret que tinguessin necessitats econòmiques i arribessin a treure alguna recompensa migrada per uns pocs exemplars de valor relatiu. Parents més joves? Mai no s'han entretingut gaire amb els meus llibres ni tampoc amb els seus. Buscar algun receptor desconegut? Feina inútil. Tinc clar, doncs, que els llibres es dispersaran al vent -m'agrada que sigui així-  i, com una llavor, algun trobarà un lloc per fructificar i d'altres, la majoria, no trobaran terra adequada i s'aniran podrint, estèrils. Els meus papers? Els meus papers no tenen cap importància i ja serà prou que es converteixin amb pasta per transformar-se en altres papers que algú omplirà o en pàgines de llibres que ignoraran que abans hi havia hagut uns altres signes.

Em sap greu la diàspora del llegat -ja irrecuperable com a unitat- de Ràfols-Casamada i de Maria Girona, encara explicada a mitges a la premsa o per particulars, corredisses institucionals de darrera hora incloses; però no em sorprèn, és la història de cada dia, dels passat, del present i del futur. De tot plegat, només em queda una curiositat que dubto que arribi ser satisfeta: com és que tot el material va anar a parar als Encants i no a alguna llibreria de vell amb més tradició? També les pintures? No ho acabo d'entendre. Curiositat petita, també, per saber qui eren els hereus.

aquest diumenge, música de combat

Dialoguem i discutim en família sobre les eleccions que es convocaran al setembre i sobre l'abans i el després. Som pocs, però no ens acabem de posar-nos d'acord malgrat que tots volem el mateix. És curiós com, potser per costum, les dones a penes intervenen; potser, en aquest cas, és senyal d'intel·ligència i de sentit pràctic. Un dels subtemes de la conversa és el de la llista única: millor junts o separats? Els arguments són diversos. Jo recordo el moviment de Solidaritat Catalana de 1906: 67% de vots, 41 de 44 escons... Un èxit espectacular, sense precedents. Algú recorda què es va aconseguir a Madrid i els anys posteriors aquí? I per què no les llistes separades amb un objectiu bàsic comú? Ah, les enquestes i les estètiques... i les ètiques.

No fa gaire escoltava en viu L'estaca. La interpretava un grup plurilingüe amb gran sentiment i vaig pensar -ara no li preguntaria a Llach- que la cançó proposava la guerra de guerrilles, que és una forma molt efectiva de lluitar quan determinades condicions bèl·liques -o les que es vulgui- són inferiors a les de l'adversari. Deixem-ho estar, que la conversa és tan interminable com un sac foradat i els diumenges són dia de descans.

e=mc2

Es queixa al diari un restaurador -o propietari de restaurant- que la prohibició de fumar va ser un cop fort per al negoci. A mi, amb poca visió de futur, també em va semblar que alguns preferiríem fer la cervesa a casa, però després he comprovat que continuo freqüentant els restaurants – als bars hi vaig poc- amb la mateixa assiduïtat, amb la diferència que demano el compte abans i també abans la taula serà ocupada per un fumador o, ai!, per un verge de fum de tabac. Es queixa, també, que amb l'aplicació de l'ordenança municipal li tocarà reduir el nombre de taules a la terrassa -quan diu terrassa segurament vol dir simplement carrer: ara trec i ara entro les taules- i, en conseqüència li disminuiran els guanys.

Fa pocs mesos vaig anar per primera vegada a un restaurant de tapes prop de casa que ha obert encara no fa un any. Té molt d'èxit malgrat que tot plegat et surt més car que en la mitjana de llocs de tapes, i sovint arriba gent que ha de marxar perquè ja no s'hi cap. No puc precisar, però asseguraria que en els dos espais que hi ha, separats per un passadís amb una barra llarga, deuen haver-hi deu o onze taules de mides diferents. Al carrer no tenen cap taula, només una bota de vi que en fa les funcions, amb unes cadires que resulten més aviat incòmodes. Amb la Joana, ens hi hem anat aficionant i hem creat aquelles petites complicitats que fan que ja sàpiguen els nostres gustos i, com a mínim, no cal que demanem la beguda, ja ens arriba poc després de seure. Fa uns dies, animat per les curtes converses habituals, vaig atrevir-me a suggerir al cambrer-propietari una ampliació del local. Ja devia fer temps que tenia la resposta preparada: Per a què? Hauria de llogar més cambrers, un altre ajudant de cuina..., i els guanys serien els mateixos. Va mirar l'interior del local, i com que semblava que tothom estava servit i darrere la barra hi havia el seu company dominant els espais, va sortir fora a fer un cigarret. Vaig pensar que els fumadors tenen poca visió dels negocis a gran escala, però no li insistiré, no fos cas que em fes cas i es perdés la tranquil·litat que tenim ara.