25.11.15

superfícies


Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a mi també em costa llegir, i fa ja un temps, més aviat rellegeixo, ara vaig pel món feliç d'Huxley i tinc 'uns que vigilen des del temps' esperant. He llegit en algún lloc, que aixo és normal a certa edat, fa mandra llegir novel·les sobretot,i la gent més aviat s'en va a la poesia o a contes. I nosaltres, ja tenim certa edat, que encara no és incerta.

fra miquel ha dit...

A mi m'anima a llegir el club de lectura. També per què quan ens trobem per comentar els llibres llegits, fem una mica de safareig i piquem uns dolços ;o)
Abraçada

miquel ha dit...

Tenim cerat edat incerta, sí, i jo demà comptaré un any més. Suposo, Francesc que més enllà dels anys, que també, ja comencem a tenir la prerrogativa de la tria.

Ostres, Miquel, tinc entès que als clubs de lectura tothom llegeix el mateix llibre, que és obligatori; no sé si això m'agradaria gaire malgrat la posada en comú posterior. Ara, a les postres, del tipus que fossin, si que m'hi apuntaria.
Abraçada

fra miquel ha dit...

Bé; el nostre club de lectura és una mica peculiar. Si que normalment llegim el mateix llibre, però de vegades hi ha varies propostes i cada un llegeix el que li plau i després es recomana o no aquella lectura. Els títols els proposem nosaltres mateixos. No tenim cap "guia". Tampoc és obligatòria la lectura. Val a dir que a banda del comentari sobre el llibre llegit també fem tertúlia d'actualitat. I sempre hi ha qui porta uns dolços i/o salats per anar picant ;o)
Aprofito per felicitar-te l'aniversari :o)
Abraçada