24.3.07

la vida dels fantasmes

Destrucció i creació, i a l’inrevés. No s’entén, no existeix, un procés sense l’altre. L’embassament va deixar sota les aigües de l’Ebre l’antiga població de Mequinensa, que va renàixer més amunt. Potser amb un gest de rebel·lia per la seva desaparició, en el nou poble no es van recuperar els noms antics dels carrers, que ara tenen nom de lletres, el carrer Q, per exemple, i no sé si també de números, talment Nova York.

Jo no sé dir si sense la destrucció del poble vell hagués estat possible la literatura d’un dels prosistes, dels explicadors d’històries, més interessants de la literatura catalana –i dic de la literatura catalana i no del segle XX conscient del que vull dir-. Em fa l’efecte, sé, que els contes i les novel·les de Jesús Moncada sorgeixen, en bona part, de la necessitat de recuperar els éssers que van ser ofegats sota les aigües i es van convertir en fantasmes desitjosos que algú els rescatés per poder, finalment, descansar tranquils, de deixar constància de l’antiga Mequinensa que el progrés (?) va destruir, amb la diàspora subsegüent. Però com que Moncada no era un historiador ni un antropòleg, la recuperació de la seua Atlàntida va ser a través de la ficció, d’una ficció que és possible que ens doni més notícies dels temps antics del que ho puguin fer els llibres que repassen el passat d’una manera pretesament objectiva. En els contes de Moncada apareix no només el poble antic com un marc geogràfic, cosa que tindria un mèrit relatiu, sinó que se’ns explica i se’ns suggereix una manera de viure i d’entendre la vida. Tampoc no tindria cap mèrit això si no fos perquè aquesta recreació va més enllà de la plasmació d’un món passat i ens endinsa en aquest món amb una prosa de primera categoria, lèxicament molt rica, estructuralment molt ben travada, amb un domini excel·lent de la tècnica del conte que fa que el lector vagi seguint impacient el desenvolupament de les seves històries fins arribar a la sorpresa final, algunes vegades pressentida. Però Moncada encara va més enllà, perquè aconsegueix que el que comença com una anècdota, amb uns personatges i uns fets concrets, es converteixi en una història que agafa valor universal en la mesura que els valors i els sentiments que escriu i descriu són els que tenim tots els humans, més enllà de les possibles concrecions.

Tot el que acabo de dir es pot aplicar a Històries de la mà esquerra, el seu primer recull de contes, publicat l’any 1981. És veritat que posteriorment les històries de Moncada han sofert un procés que ha fet que hagi desaparegut el tremendisme –ben efectiu, per altra banda- d’algunes d’aquestes primeres narracions, que s’hagi suavitzat la presència de la mort a partir d’una ironia que ja estava present però que encara no tenia un domini total de la narració, que la interacció entre el món dels morts i dels vius no fos tan directa, tan inquietant, que l’humor agafés nou matisos sense abandonar les manifestacions anteriors.

Com diu Calders, company de feina en un doble sentit i amic de Moncada, en el pròleg del recull, algunes d’aquestes narracions poden figurar amb ple dret en les antologies de narracions de la literatura catalana. Jo m’atreveixo a afegir que si no s’hi troben és que algú ha fet la seva feina malament. I, si em permeteu ser moderadament hiperbòlic, afegiria que si els organitzadors de la Fira de Leipzig o de Frankfurt fan les coses tal com cal –encara hi són a temps?- és imprescindible que convidin Jesús Moncada (i Pere Calders). Estic segur que els seus fantasmes no tindrien cap inconvenient a assistir-hi i fins i tot posarien en evidència altres fantasmes, encara que, ben mirat, aquest no era el seu estil.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Malauradament Moncada va ser un autor molt lloat però poc difòs, crec, com calia. Recordo haver-lo vist per darrera vegada a la uoc, en una xerrada amb motiu d'una trobada presencial, hi va anar poca gent, molt poca. Jo no sabia, aleshores, que potser ja estava malalt. Si més enllà de fer ventsdelpla la tele nostrada esmercés una mica de temps, diners i entusiasme en difondre la seva obra literària, potser estaria bé...

Júlia ha dit...

Malauradament hi ha molts 'fantasmes' del present, ben vius, que no tenen interès en contactar amb fantasmes de tanta volada.

pere ha dit...

És veritat que va ser poc difòs, encara que no sé per què; crec que bona part de la seva obra pot arribar a ser -també- força comercial.

Deu ser que els fantasmes amb personalitat pròpia i una obra excel·lent fan por als fantasmetes d'anar per casa.