inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...