27.4.10

en defensa de la Constitució

M’acabo de llegir la Constitució de Vic, és a dir, la que presentarà Reagrupament al Parlament a través dels seus diputats, quan ho siguin. Bé, és un començament. Hi ha molts punts discutibles, ampliables, matisables, suprimibles, però està bé tenir un text inicial per si algun dia aconseguim la independència. Farien bé els altres partits de tenir pensades les seves propostes, no sigui cosa que ens arribi la plena sobirania més sobtadament del que pensem. Fins i tot em semblaria correcte que una comissió de “savis” redactés una Constitució que en el seu moment podria aprovar el Parlament i el poble català. Ningú no ens en podria dir res perquè seria una Constitució per guardar al calaix en previsió que algun dia s’aconseguís la independència. Trobo que seria una actuació molt pròpia de “la feina feta” del tarannà català. Que d’aquí un any, dos, tres, cinquanta, tenim un estat propi, recuperem la Constitució guardada, fem les modificacions pertinents i la comencem a desenvolupar.

La Constitució de Carretero, a part del que he dit i d’un pèl desordenada en alguns articles, la trobo poc moderna, excessivament semblant a altres Constitucions; però entenc que per la seva pròpia naturalesa, les Constitucions tendeixen a ser conservadores.

Tot i que voldria comentar-ne alguns articles, trobo que és millor que esperi que, com a mínim, es presenti al Parlament. De tota manera, sí que voldria remarcar uns aspecte referit indirectament a la llengua. Diu l’article 6 del Títol I, segon paràgraf:

Els ciutadans del País València, les Illes Balears, la Catalunya Nord, La Franja de Ponent i l’Alguer tenen garantida la condició nacional de catalans, si la sol·liciten.

Deixant de banda que potser quan s’estableixen relacions oficials amb altres territoris cal fer servir la seva denominació oficial, i altres requisits complexos que podeu imaginar, és curiós com encara es fa servir, com en els millors temps de la Renaixença, la identificació de llengua i territori en un ordenament polític. Que consti que jo crec, potser equivocadament, que un dels senyals bàsics d’identitat de la nació, de la nostra, és la llengua. Ara bé, per posar un cas extrem, un senyor de l’Alguer, arribat de Suècia i censat a Itàlia que no parli català, ¿ tindrà dret a demanar la nacionalitat catalana? I un de Nàpols que no parli català però descendent d’un hipotètic amor efímer de Jordi de Sant Jordi? I un de Neopatria que pot provar que ve del llinatge de Roger de Flor? Entenc que aquest serà un article a desenvolupar per la llei corresponent, però vaja.

Com l’article següent, el 7, que diu:

Els símbols de Catalunya són la senyera, la festa nacional i l’himne nacional.

Home, a les Constitucions que en parlen (les Constitucions són per a ús intern i també impliquen relacions externes), concreten com són les banderes i quin és l’himne. La festa nacional?

Ara continuaria i no acabaríem mai. No em sé cenyir als temes que em proposo. Avui mateix no volia parlar de la Constitució catalana, sinó de l’espanyola.

2 comentaris:

kika ha dit...

suposo que una constitució feta per una facció d'un partit més aviat petit no pot incloure gaire consens, per definició, ni gaires revisions, pel que es veu! :-)
encara que l'espanyola no té cap excusa i pateix dels mateixos mals! :-D

pere ha dit...

més que res, kika, és que és una cosa tan elemental, en el sentit negatiu de la paraula, i de poca consistència que fa pena.
L'espanyola, per segons qui, no té cap mal :-)