l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!