13.1.09

l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!

12 comentaris:

kika ha dit...

avui no se com t'han deixat les teves paraules però ds d'aquí se't veu molt be! :-)

jaka ha dit...

A mi m'agrada que perdis el temps.

;D

Montse ha dit...

jo trobo que en calçotets i mitjons estas molt sexi!!!

ep! a mi també m'agrada que perdis el temps per aquí, així et puc despullar una mica :D

Sadurní Vergés ha dit...

Nuet, nuet. Així ens agrades!

gemma ha dit...

A tu el que t'agrada és que els calçotets te'ls treguin!!! ;)

quim roig ha dit...

M'agrada que t'agradi. Tens raó: de vegades les paraules ens deixen en calçotets. Gràcies per escriure «en companyia».

Jesús M. Tibau ha dit...

potser podria ser una barreja entre despullar-se i vestir-se

morenita ha dit...

Gràcies per reverberar-les. Vaig pensar en fer el mateix quan ho vaig llegir, i m'encanta que ho hagis fet tu. Bon dia,

Montse ha dit...

ostres.. no havia anat a llegir en Quim (mea culpa) fins que he vist el seu comentari... donava per suposat que es tractava de Quim Monzó!

ai, ai,ai, ja marxo, ja marxooooooo

F.Puigcarbó ha dit...

els homes mai acabem de despullar-nos del tot, no som prou honestos, aixó només ho fan les dones.

pere ha dit...

Gràcies, kika; però com sempre, amb un intent :-)

Gràcies, jaka; i a mi, ja ho saps.

Va, Montse, qualsevol diria: només paraules virtuals ;-)
Sí, és l'altre Quim; en Monzó no crec que estigui gaire per aquests stripteases.

Sadurní, que em busques la ruïna, t'ho asseguro.

No ho proclamis públicament, gemma! De tota manera, ja saps que segons qui, i sempre en la intimitat :-)

Gràcies a tu, quim, per ser un dels acompanyants més propers i perdona la metàfora, però tu i jo (i molts altres) sabem que sovint és així. Gairebé quatre anys ja...!

Ho és, Jesús, tot i que de vagades continués quan encara ets a mig vestir, però, qui és pot resistir a les paraules?

No vaig tenir altre remei, morenita; és tan això i tan així, de vegades, no?. Bona nit.

No entraré ara en qüestiins de sexes, Francesc. En el meu cas crec que es tracta més de pudor i d'altres sentiments i consideracions que per pudor no diré.

efaura@xtec.cat ha dit...

I no ens passen la vida despullant-nos i vestint-nos? No ho fem cada dia? Doncs això, potser simplement despullar-se una mica i vestir-se una altra mica, per això ens ajuden les paraules i la literatura. A cops en solitari, altres acompanyats, a cops gaudint i altres patint. I anar passant...