Fullejo la Història de l’escriptura (Louis-Jean Calvet, Paidos, 2007) en edició de butxaca. Sempre m’ha intrigat l'origen de les escriptures: el fet que en un moment determinat de la història d’una llengua hi devia haver algú que va decidir que les paraules se les emportava el vent i que calia fixar-les a través d’algun signe. Em pregunto com devia ser el procés: una persona sola, un grup social...? Els casos devien ser diversos. Després els signes es van anar estenen per amplíssims territoris a través dels instruments d’alguns pocs fins arribar a la vulgarització actual que ja mostra signes d’involució. Tot plegat em sembla un món apassionant i complexíssim.
En el llibre no trobo cap al·lusió al basc. Evidentment aquesta llengua antiquíssima, d’origen i classificació incerta, fa servir l’alfabet llatí, molt posterior a l’origen del poble basc i de la seva parla. Em pregunto si els bascos no tenien una forma pròpia de representar les seves paraules, si durant centenars d’anys, abans de l’arribada dels romans o de la seva influència al territori, l’única comunicació que intercanviaven era oral. No m’ho puc creure. Sigui com sigui, em sembla que és una llàstima que l’any 1968, quan es va començar l’oficialització en la síntesi del batua, no s’inventessin una escriptura pròpia, tan inclassificable com la pròpia llengua. Jo hagués optat per una cosa semblant a l’escriptura jeroglífica egípcia o la maia - amb aquells dibuixos de vegades terribles- que haguessin facilitat força l’aprenentatge entre els nens, molt més disposats, com se sap, a aprendre iconografies que les avorrides línies sense sentit del nostre alfabet tradicional. És clar que als bascos sovint no els interessen les coses fàcils i pocs serioses com els dibuixets.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
"Jo no amago que mai he estat amb Imaz, que sóc partidari d'Egibar (...) A Egibar l'esquerra abertzale el respecta i fins i tot li té por. I Això, a Euskadi, és molt important" (X. Arzallus, ahir a l'"Avui).
Qui té por procura no deixar rastre.
Lola
Jo no crec -opinió personal- que necessitessin escriptura, no seria l'únic cas, creiem -deformació del present- que és imprescindible, però no és cert, i en escriure es perd molta memòria. Encara arrosseguem la síndrome del tòpic aquell segons el qual la història comença amb l'escriptura.
Discrepo també en la valoració -subjectiva?- de les transformacions en l'alfabet, arribar a la simplicitat pràctica del presente, en un món tan complex, em sembla un miracle. Diuen que els xinesos i els japonesos volien fer com els turcs, adaptar la llengua a l'alfabet convencional però no se'n van sortir...
...i mira que costa simplificar, que la Ñ i la L·L hagin esdevingut símbols polítics n'és una mostra, qualsevol les 'toca', ara.
Va, va, marro, marro...
O arriba un moment que s'enfronta a les pors, Lola. Son -només de vegades- sorprenents les caapcitats que apareixen en situacions extremes.
És clar que no es necessita l'escriptura, però l'escriptura també conserva la memòria i la història.
Ah, purament subjectiu, jo sóc partidari de la complexitat expressiva de les llengues i de les seves escriptures, encara que només sigui per estètica. Potser sí que el món actual és molt complex, però em meravella la simplicitat (o ximplicitat) de les eprsones que l'habiten que, a la fi, acaben més o menys, més tard o més d'hora, com els seus avantpassats més remots.
La Ñ és una N constantment amenaçada per una roca druida; la l·l simbolitza la indecisió del país: quina trio, la d'abans del punt o la de després; però si són exactes!
Més marro.
Publica un comentari a l'entrada