13.5.09

És Tom Sharpe un escriptor català?

Avui m’ha desaparegut per enèsima vegada un llapis i no tinc cap interès a començar una investigació que segurament seria una pèrdua de temps. Després d’haver perdut –no sé si sempre perdut- una quantitat notable d’estris d’escriptura, alguns de més o menys valor sentimental o econòmic, va arribar un moment en què vaig decidir que fora de casa només faria servir llapis, bolígrafs o retoladors d’aquells que es poden comprar en qualsevol papereria o supermercat, prou de plorar la Montblanc regal d’aniversari durant una setmana sencera.

Hi ha qui té un amor a prova d’infidelitats, una veneració gairebé sacrílega per una ploma, una vella màquina d’escriure, un qualsevol instrument d’escriptura; jo ja no, al menys per escriure. Una altra cosa es que conservi alguna andròmina sentimental com la vella i verda Olivetti o algun llapis gruixut de comptable, vermell per un cantó i blau per l’altre. Per escriure, ja ho he dit, material barat, i l’ordinador, que no em faria res que em desaparegués i n’hagués de comprar un altre si no fos perquè no tinc copiats una bona part dels arxius. Com manifestava l’altre dia, no m’importa tant com escric (afegeixo amb què escric) sinó què escric, i potser per què; quan i on tampoc no són determinants.

Se m’acut tot això en part per una carta que vaig llegir no fa gaire al diari en què Tom Sharpe agraïa (en català) a un xilè i una xilena (?) que li haguessin tornat una màquina d’escriure que havia oblidat a la cinta transportadora, potser a l’aeroport de Girona. L’escriptor afegia en l’agraïment que la màquina era essencial per al seu ofici d’escriptor. Vaig pensar que és clar, que però que tampoc tenia tanta importància, a la fi, una persona com ell, que pot viure perfectament dels drets d’autor es podia comprar una màquina d’escriure en qualsevol botiga ; cert que ara ja no deu ser fàcil si no és de segona mà. Després, però, he sabut que Sharpe té un problema de pell que fa que necessiti una màquina amb un teclat suavíssim. Tot això, la carta no ho deia, ni tampoc parlava del possible valor sentimental o de qualsevol superstició –que també podria ser- que li fes pensar que només amb aquella màquina podria reeixir en l’escriptura de les seves novel·les.


















Quin un, Tom Sharpe! Es passa mitja temporada vivint i treballant a Llafranc, per qüestions de clima i de metges, com qualsevol jubilat anglès, darrerament tan abundants, i l’altra meitat a Cambridge. Em confesso un seguidor de les seves novel·les, i no em refereixo a Wilt –mala versió en cinema- , que també, sinó pràcticament a tota la seva obra. L’any 96, quan va publicar L’ovella negra, abans en català i castellà que en anglès, se’n va parlar força: si l’hagués editat uns anys més tard potser fins i tot l’haguessin enviat a Frankfurt; després va aparèixer discretament un nou Wilt. A la tardor o a l’hivern publicarà The Gropes, que ja es pot encomanar en anglès per Internet. El primer pensament que he tingut en saber que es poden comprar llibres no publicats dels quals, a més, encara no en saps res és que es tractava d’una ximpleria, però després he pensat que jo també ho faria amb les obres de segons quins autors, tot i que desgraciadament gairebé tots els noms que se m’han acudit pertanyien a escriptors morts.

En fi, que jo volia parlar de la catalanitat de Sharpe, però després de totes aquestes digressions crec que és més convenient deixar-ho per un altre dia. Quant a posar el títol abans d’escriure el contingut, entenc que no s’ha de fer si no és té un pla de treball perfectament estructurat i inamovible, però, d’altra banda, quina importància tenen els títols?

P.S. Si algú no ha llegit res de Sharpe i ho vol fer, des d’aquí és pot baixar ràpidament algunes de les seves obres en format doc o pdf. No sé si deu ser gaire legal.

3 comentaris:

marta ha dit...

Ostres, el Tom Sharpe. Jo el llegia a l'escola i me'n vaig empassar uns quants. M'agradava molt. Però no m'havia tornat a plantejar que pogués agradar-me de nou. Mira, me l'apunto a la llista, tu :)

Clidice ha dit...

No hi hauria problema en aquesta qüestió si tinguéssim passaport català. Totes les confusions s'esvairien ja que la gent, quan li convé, identifica cultura i llengua amb estat. La "gent", en aquest cas són l'estat espanyol i el francès, per exemple.

Per cert, Sharpe molt divertit, no sempre però. :)

pere ha dit...

Marta, dona de poca fe, per què no t'hauria de continauar agradant? Tant has canviat?
Si vas llegint-te'l, l'anirem comentant... potser.

Ara em posaré seriós, Clidice: llengua i cultura van més enllà dels estats, però sense llengua i cultura no hi ha estats. La llengua la puc identificar fàcilment, però tant la llengua com la cultura van més enllà de les fronteres polítiques i de les altres. Continuo: només des de la perspectiva cultural i lingüística es pot demanar que Catalunya sigui independent? Pura i dura política.

Sharpe personalment pot arribar a ser odiós, però el que escriu sol ser divertit (potser massa Wilts)