jubilació

JUBILAR, ‘experimentar una viva alegria’, pres del ll. jubilare ‘llançar crits de gran goig’. 1a doc.: 1496, Roís de Corella...
DERIV.: Jubilació: ‘alegria exultant’ (1496, Corella); ‘exempció de treball’ [1647, DTo]...
Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Assisteixo a una festa d’aniversari ajuntada amb la jubilació en què, entre grans i petits, som una cinquantena. Al final del sopar, el jubilat llegeix en to humorístic unes notes que repassen la vida breu –en cinc minuts 65 anys de corba ascendent plena de nostàlgies i descens reposat- i s’oblida de la que vindrà, que deixa en mans dels joves -més preparats, diu-. Encara després hi ha un mag –aliè a la concentració vital- que fa i desfà nusos i tergiversa noms i n’endevina d’altres. Continuen les converses entre els allargadors del temps. La nit s’acaba i arriba la claror. Penso que hagués pogut recitar, en un entremig dels plats dels llanguíssim sopar, aquest poema d'Estellés recentment repassat i tant proper a Papasseit, però me’n vaig estar, potser perquè vaig pensar que l’haguessin trobat massa prosaic, massa quotidià, massa la vida mateixa, massa poc poema, encara que els més grans l’haguessin compartit -potser:

M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquests lluç,
és sorprenent el fet duna cirera.

M’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre amb minúscula,

com aquest passarell,
aquells melic,

com la primera dent d’un infant.



P.S.: Ara, mentre escric, sona en directe Raimon a Montjuïc. D’en Raimon, sé d’on ve, però cada dia entenc menys on va. Les seves cançons, però, continuen sent les meves.