cadències de les revoltes

Coincidència en el temps i en l’espai de dues protestes amb motius i finalitats semblants. Com que la veritat no existeix i encara menys aquí, tot són percepcions fragmentàries, antítesis i paradoxes, complexitats simplistes i simplicitats complexes arreu; no pretendré ni tan sols opinar sobre el caos actual i sobre la constant de les immediateses que es posen en marxa sense tenir en compte tots els factors d’uns horitzons incerts. Em supera. Veig monòlegs entestats a descriure una realitat irreal i diàlegs engolats que són monòlegs. Escolto, des de la meva subjectivitat, predicadors de gespa que llencen sentències des de velles i noves religions: versets inútils que de seguida són substituïts per uns altres sense que aportin cap novetat al fons de les qüestions que s’haurien de debatre. I poques veus tranquil·les, consistents, que plantegin solucions a llarg termini, camins de llarga durada. No cal silenciar-les perquè de seguida se’n superposen d’altres. És el signe dels temps.

Seguint aquesta tendència al reduccionisme, m’entretinc en el joc d’agafar d’aquí i d’allà i de barrejar. Em diverteixo, ara que tinc temps, amb provatures estètiques i ètiques marginals. Agafo un vídeo de Vilaweb que fa un seguiment d’una manifestació i hi afegeixo una cançó de l’encara innominat grup del senyor F. Deixo que es barregin els dos sons al mateix volum i em sembla que malgrat la diferència de les propostes el conjunt funciona: quines són les sirenes (mot polisèmic) reals i quines les de la ficció de la cançó? Quina diferència hi ha entre uns i altres? En passar per les meves mans, les imatges s’enfosqueixen sense voler, perden definició, es pixelen, es tornen esperpèntiques; en alguns moments, li donen, penso, més verisme a la realitat. Als efectes de la música i de la lletra s’afegeixen espontàniament les veus dels fets reals, i els sons del xoc de porres i pals i dels vidres trepitjats creen una nova dimensió que es fon en un tot creïble i fantasmagòric alhora.

Em trio una imatge èpica: els pals amb les banderes medievalitzants de la nació que de sobte s’abaixen, protegits els guerrers sense por pel conjurs dels lemes de les pancartes, i inicien un ball de bastons contra l’exèrcit negre, més professional, més ben armat, menys idealista, que té de la seva part (encara que no del tot pel que hem llegit) les raons del govern que obeeix la mateixa bandera de l’enemic circumstancial i de la legalitat que arbitra. Mentrestant, el seguiment dels professionals dels informatius és espectacular, són pertot, saben més que els propis implicats dels dos bàndols, són el tercer exèrcit, o potser el primer, perquè la realitats dels fets no és més que la que ells veuen i expliquen i les seves ferides arribaran a fer oblidar les dels contendents. Rememoro batalles dels anys 70 i m’adono que no hi ha color.



I com que és dissabte, no m’allargo més i vaig al conservatori del carrer Bruc a escoltar altres músiques, altres móns.