aquest Sant Jordi, una novel·la genial?

Mes, també dóna bo entrar-hi una estoneta al “cine”, de tant en tant, uan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix per contrast, el benestar del propi repàs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et vénen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis; les poques endegues i traves psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils.

[...]
Així, doncs, caríssim llegidor, si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l'argument ue en les seves planes es descabdella, “no te llames a engaño”, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m'exigeixis que et doni més del que t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

Víctor Català: Un film (3.000 metres). Llibreria Catalònia, 1926. (fragment del pròleg)

Fa una pila d'anys que vaig comprar a la fira del llibre del passeig de Gràcia aquesta novel·la editada en tres volums. La primera versió havia aparegut a la revista “Catalana” de 1918 a 1921, és a dir, en  format de  novel·la de fulletó. Durant uns quants anys, a la fira, era un llibre que es podia trobar en moltes parades i que no sé si va tenir la mateixa sortida i fi que el meu exemplar: reposar en un prestatge a l'espera del seu temps de lectura.

Per què encara reposa? Es fa difícil de dir, encara que una de les raons del ser el seu excessiu metratge, més que el fet que les crítiques que obtingué en el seu temps no foren, en general positives. Dic en el seu temps perquè anys més tard, Castellanos, per exemple, deia: A destacar el reeixit tractament dels personatges dels baixos fons i t, també, les cruels caricatures de tipus menestrals i de la petita burgesia, que, en algun cas i sobretot en personatges femenins, són autènticament genials. Diria que, darrera aquest panorama hi ha una clara voluntat de fer novel·la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. [...] Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat.

Torno al fragment del pròleg. La comparació de la seua novel·la amb una pel·lícula -de les dels seu temps, esclar-: evasió, agilitat, fantasia, superficialitat psicològica... (és elogiosa o tot el contrari aquesta visió del cinema?), haurien d'haver estat un estímul per a la lectura de la novel·la, però, res, encara reposa, torno a repetir,  per molt que avui l'hagi tret un moment per copiar les paraules de més amunt.

Quina novetat l'ha fet sortir del seu exili? Doncs l'article laudatori que li dedica Julià Guillamon amb motiu de la seua darrera edició pel Club Editor (413 pàgines, 22,90 euros). En copio un fragments: Un bon criteri narratiu i una finor extraordinària en la caracterització dels personatges, la construcció dels ambients i la manera de muntar el desenllaç que atorga al fulletó profunditat crítica i gruix psicològic. Sembla, doncs, que el resultat va més enllà de les pretensions confessades per l'autora. Continuo: La novel·la de Víctor Català és plena d'encerts i no acabaríem mai de cantar-ne les excel·lències. Acabo: Les situacions d fulletó es transcendeixen per oferir una imatge de la Barcelona prodigiosa del 1900 (picada d'ullet a Eduardo Mendoza), turbulenta i humorística. Una joia. Julià Guillamon: “Diner perdut que cerca amo”, al suplement culturas, “La Vanguardia”.

Després de tot això, em podré resistir a visionar al menys la primera bobina del film? Podré prescindir de la lectura de la novel·la que possiblement serà número 1 en vendes aquest Sant Jordi? Quan tothom parli de l'obra, en els bars, pel carrer, en les reunions familiars, m'hauré de comportar com tants impostors literaris que opinen a través d'opinions o ja tindré el meu propi criteri?

 

 

P.S.: M'arriba notícia que la primera edició del llibre s'ha exhaurit en una setmana. Ho comprovo. Homes de poca fe els editors, o lectors que sobrepassen totes les expectatives? Sigui com sigui, el fet ratifica la meua intuïció que el llibre serà un èxit de vendes el proper dijous. I si encara en voleu més, podeu continuar amb aquest article i aquest altre, i encara aquest, que potser hauria d'anar abans. Per cert, no va ser Carner un dels primers noucentistes a fer cinema?