nostàlgia

Si algú em preguntés alguna cosa de Lovecraft, li diria, com de tants altres autors i obres, que ja fa molts anys, que eren lectures de la dècada dels 70, que ara, a casa, als prestatges del passadís, en queden quatre llibres vagament recordats. Li parlaria d'ambigüitats, com les que s'escriuen en les contraportades. Poe? Potser una mica. Però és una altra història. Si em preguntés si val la pena llegir-lo, li diria, com sempre, fins i tot quan tinc ben tendres els llibres, que això és cosa d'ell, o d'ella. Potser li llegiria algun poema que condensa d'alguna manera el que es trobarà en els relats i novel·les..., però tot és tan llunyà...

Once every year, in autumn’s wistful glow,

The birds fly out over an ocean waste,

Calling and chattering in a joyous haste

To reach some land their inner memories know.

Great terraced gardens where bright blossoms blow,

And lines of mangoes luscious to the taste,

And temple-groves with branches interlaced

Over cool paths—all these their vague dreams shew.

They search the sea for marks of their old shore—

For the tall city, white and turreted—

But only empty waters stretch ahead,

So that at last they turn away once more.

Yet sunken deep where alien polyps throng,

The old towers miss their lost, remembered song.

H. P. Lovecraft: “Nostalgia”, dins Fungi from Yuggoth

També li diria que no fes cas de la meua traducció, que no tinc ni idea d'anglès:

Com cada any, en la resplendor malenconiosa de la tardor,

els ocells endinsen el seu vol en un oceà desert,

canten i refilen en una pressa alegre

per arribar a una terra que coneix la seua memòria profunda.

Grans jardins penjants on esclaten les flors de vius colors

i fileres de mangos deliciosos al paladar,

i arbredes que formen temples amb branques entrellaçades

sobre frescos camins -tot això apareix en els seus somnis vagues.

Busquen en el mar vestigis de la seua antiga costa-

per la ciutat alta, blanca i amb les torres-

Però només les aigües buides s'estenen davant d'ells,

així que finalment fan mitja volta una vegada més.

Mentrestant, enfonsades a l'abisme ple d'estranys pòlips,

les velles torres enyoren el seu cant perdut i recordat.

Després li passaria un altre poema i li demanaria que me'l traduís. I així entraria ell, i jo retornaria, en un món gairebé oblidat.

The place was dark and dusty and half-lost

In tangles of old alleys near the quays,

Reeking of strange things brought in from the seas,

And with queer curls of fog that west winds tossed.

Small lozenge panes, obscured by smoke and frost,

Just shewed the books, in piles like twisted trees,

Rotting from floor to roof—congeries

Of crumbling elder lore at little cost.

I entered, charmed, and from a cobwebbed heap

Took up the nearest tome and thumbed it through,

Trembling at curious words that seemed to keep

Some secret, monstrous if one only knew.

Then, looking for some seller old in craft,

I could find nothing but a voice that laughed.

“The book”