negra

Sense tenir-ho planificat, m’adono que he dedicat els últims posts a inauguracions, exposicions, presentacions... Per no trencar la dinàmica i, evidentment, perquè m’interessen les notícies que vaig llegint aquests dies, avui torno amb més material d’aquest tipus.

Ahir a la tarda es va inaugurar una exposició d’homenatge a la col·lecció de novel·la negra en català “La cua de palla” a la biblioteca Jaume Fuster, de la Plaça Lesseps. En el mateix lloc es va celebrar una taula rodona sobre la col·lecció amb la participació de Jordi Canal, Xavier Coma, Andreu Martín i Isabel-Clara Simó. És clar que a les 5 i les 6 de la tarda respectivament, el públic assistent devia estar format especialment per jubilats, rendistes, autònoms, aturats i funcionaris d’alta graduació. Si m’assabento sobre com han muntat l’exposició i m’interessa, potser m’hi allargaré.

També llegeixo que Edicions 62 ha decidit rellançar la col·lecció , que ara es dirà “La nova cua de palla”. A veure si és veritat i les novetats superen les reedicions, perquè des del darrer rellançament amb èxit ha plogut força i si aquesta nova etapa es pretén que sigui seriosa caldria incorporar alguns autors importants dels darrers temps. De la primera etapa, iniciada el 1963 i que va acabar-se el 1970 (71 títols en total), dirigida per Manuel de Pedrolo, conservo únicament tres o quatre llibres. El primer que es va publicar va ser Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, traduït per M. de Pedrolo (els traductors de les tres novel·les següents van ser M. A. Capmany, Rafael Tasis i Joaquim Carbó). De la segona etapa, començada el 1981 amb La clau de vidre, de Dashiell Hammett, en tinc un centenar d’exemplars, a més dels dos interessants manuals de Xavier Coma, que n’era el director, titulats Diccionari del cinema negre i Temes i autors de la novel·la negra. La resurrecció de 1996, amb només sis títols editats, em va passar desapercebuda. Desitjo que ara hi hagi més sort. De totes maneres, treure, segons diuen, tres o quatre novel·les l’any em sembla poca cosa tractant-se del gènere negre, tot i que no sé com està en l’actualitat la nòmina de lectors d’aquesta modalitat narrativa. Jo en la meva època de lector compulsiu hagués necessitat més material, com a mínim un volum quinzenal.

I acabo recordant que ahir, a De Llibres, del canal 33, van fer un monogràfic sobre la novel·la negra que es va centrar especialment en darrera publicació de l’escriptor suec Henning Mankell El retorn del professor de ball (em sembla que d’aquest escriptor només he llegit La lleona blanca). No us comento el programa sinó que només em centraré en una de les afirmacions més o menys compartides pels tertulians i per mi mateix: el realisme social es troba en l’actualitat en la novel·la negra. Com a mínim és una de les lectures possibles que ofereix bona part del gènere, i això no és cap novetat.

Els meus autors suecs del gènere preferits eren el matrimoni format per Per Wahlöö i Maj Sjöwall, creadors l’any 1965 de l’inspector Martin Beck, que va aparèixer per primera vegada a Rosana i que després va protagonitzar totes les seves novel·les, l’última de les quals va ser Els terroristes, el 1975, l’any que va morir Per Wahlöö. Potser heu llegit alguna cosa seva o heu vist alguna de les adaptacions cinematogràfiques (crec que la més coneguda deu ser San Francisco, ciudad desnuda amb Walter Matthau en el paper de Beck). A mi una de les novel·les que em va agradar més va ser Assassinat al Savoy (Polis, polis, potatismos, 1970). Em sembla que en aquest moment no es deu trobar res en el mercat d’aquests autors i no sé si mai es van arribar a publicar en català les seves novel·les. Quan les llegia, m’interessava, entre altres coses, la visió des de dins que es donava d’una Suècia que aquí estava molt mitificada, i potser encara ho està. Us he triat un petit fragment de la novel·la que us deia (disculpeu-me, com sempre, la traducció, que segur que vosaltres milloraríeu):
“Rere la seva façana de metròpoli espectacular i sota el seu aspecte polit i modern, Estocolm era una jungla d’asfalt en què circulaven lliurement la droga i la perversió, en que certs usurers, sense cap tipus de consciència, podien guanyar fortunes en la més absoluta legalitat amb la pornografia en les seves formes més abominables i aberrants; en què els delinqüents professionals no només eren més nombrosos cada dia, sinó que cada dia estaven més ben organitzats; i en què, com a súmmum de tots els mals i amb especial incidència entre la gent gran, s’estava arribant a un proletariat pròxim a la indigència.
La inflació havia elevat l’índex de preus a un dels màxims nivells mundials, y les últimes investigacions indicaven que molts jubilats es veien forçats a alimentar-se de menjar per a gossos i gats per poder subsistir.
L’alcoholisme creixent i l’ascendent onada de delinqüència juvenil eren fenòmens que ja no sorprenien a ningú excepte als responsables de l’administració pública i en cercles governamentals.
En fi: Estocolm.”