de la felicitat

Com a Jaume, em criden l’atenció les paraules optimistes de Mark Abley a “la contra”, que lliguen la supervivència del català a la felicitat dels seus parlants, així que procurarem ser feliços malgrat tot, i encomanarem la nostra felicitat a les generacions futures. Ah, la felicitat, com costa d’aconseguir! En canvi, Abley preveu un futur magre per a l’occità, al qual jo ahir dedicava indirectament un record. Què podem fer per aconseguir la felicitat dels occitans i preservar d’aquesta manera la llengua dels qui un dia ens la van prestar desinteressadament i sense la qual avui no coneixeríem Guillem de Berguedà o Cerverí de Girona ni una de les poètiques medievals més brillants de l’Europa dels segles XII i XIII, que influí poderosament sobre els nostres escriptors?

Deixeu-me acabar amb un record per a qui, segons la teoria de Mark Abley, fou l’últim home feliç d’una llengua: Tuone Udaina, mort als 77 anys, el 1898, que en la seva joventut va parlar el dialecte septentrional del dàlmata, el de l’illa de Krk (avui a Croàcia), on va transcórrer la seva vida. El dialecte meridional o de Ragusa ja havia desaparegut abans d’acabar el segle XV segons alguns o al XVI segons altres, quan aquí començava l’anomenada Decadència.

I a partir d’ara ja no podreu dir que no coneixeu el dàlmata perquè a continuació us en deixo una mostra: la paràbola del fill pròdig. Avui la traducció corre a càrrec vostre (va, una pista: tuota és pare).

...E el daic: Jon ciairt jomno
ci avaja doi feil,
e el plé pedlo de louro
daic a soa tuota: Tuota
duoteme la puarte de moi luc,
che me toca, e jul spartait
tra louro la sostuanza
e dapù pauch dai, mais toich
indajoi el feil ple pedlo andait a
la luorga, e luoc el dissipuat
toich el soo, viviand malamiant .
Muà el ju venait in se stiass,
daic:
quinci jomni de journata
Cn cuassa
da me tuota i ju bonduanza de
puan e cua ju muor de fum.