21.2.06

Alícia

Alícia o bé paràsits és una obra ben curiosa de Pin i Soler. Escriu la novel·la, que es titula simplement Alícia i que després es convertirà en la comèdia, quan ja té prop de 80 anys i la presenta al concurs convocat pel “Centre de lectura de Reus” l'any 1921, en què obté el 1r premi. L’obra de teatre s’edita aquell mateix any i les úniques notícies que tinc sobre l’edició de la novel·la són de l’any 1923, a la Il·lustració Catalana, i d’una traducció de 1925 publicada per Editorial Juventud. No trobo cap més informació precisa. Es tracta d’una mostra de novel·la sentimental o rosa, que està força de moda en aquells anys.

Conec molt poques dades de l’autor en la seva vellesa. No sé si algú ha escrit una biografia detallada del personatge. A mi em sembla que malgrat que se’l recorda i se’n parla als manuals de literatura, la seva obra ha estat considerada molt de segona fila i no seré jo qui des d’aquí m’estendré en els seus possibles mèrits. Quan vaig llegir la seva trilogia, em va interessar La família dels Garrigas, però molt especialment Niobe, que em va semblar més “moderna”, la que s’acosta més al naturalisme –parlo de sensacions de fa anys-. També trobo interessants les seves visions del mediterrani, però és que a mi m’agraden les impressions de viatges i les reflexions sobre territoris, coneguts o no.

Quant a Alícia (va titular-la així per Maria Alícia Pin Ruiz de la Tour o va ser a la inversa?), m’imagino un Pin i Soler gran, en una vellesa daurada, respectat (respectar no costa gaire si no et fan la competència) pels escriptors de l’època, però allunyat de les noves tendències (encara que Alícia té algunes característiques noucentistes). Potser està a casa escrivint una mica cada dia i de tant en tant llegeix els seus papers a la família i als joves admiradors que el visiten i que, potser també, l’animen a presentar-se al concurs reusenc. I el jurat del concurs li premia l’obra perquè en la primera convocatòria els pot donar prestigi la participació d’una vella glòria o perquè realment no hi ha cap novel·la millor. I Pin i Soler, que no deu tenir altra feina que passejar, xerrar i escriure, s’afanya a adaptar la novel·la al teatre, en un darrer intent continuar en el món literari català o simplement perquè és la tasca en què encara se sent millor, la que el fa sentir-se viu, partícip de la societat que l’envolta i no només un record.

Acabo avui –potser demà en diré alguna altra cosa- amb la dedicatòria del llibre:
La present novel·la d'amor pur i cast a dedicada a LES XIQUETES CATALANES. Elles són l'encís, la joia, l'ornament, el millor de cada casa, el millor de Catalunya; són sobretot les abelles feineres, les que fan la mel i generosament la donen. A totes l'autor dedica el seu llibre que poden llegir les sàvies i les que no ho són gaire, les melancòliques i les rialleres, les devotes i les que no passen mai el rosari. A totes l'autor desitja prosperitat a dojo, enteniment i un bon humor impertorbable.”

Curiosament, en la traducció castellana de 1925, “les xiquetes catalanes” s’han convertit en “las muchachas españolas” perquè l’editor li demana de fer aquest canvi i rep de Pin i Soler aquesta resposta: “Con mucho gusto: es lo mismo”.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

M’agrada molt que parlis de Pin i Soler personatge entranyable a la meva família, íntim amic del meu avi Francesc Casas al qui confiava de vegades els seus dubtes de les estrenes teatrals a la tertúlia de la farmàcia a Tarragona, on li dedicava alguns dels seus llibres, jo he heretat “Sogra i Nora” i “La tia Tecleta” signats amb aquella tinta violeta que només de mirar-la et remunta ha un temps molt llunyà.
He llegit tot el que he trobat d’ell i la veritat es que m’agrada’t molt sobre tot “La família dels Garrigues”, també els “Varies” on parla de viatges i paisatges, hi ha moments que fins hi tot et fa riure amb ganes.
A Tarragona la Editorial Arola va reeditar la trilogia completa de la “Família”, “Jaume” i “Niobe”.

Xurri ha dit...

Con mucho gusto, es lo mismo.
i és que tractant-se de noietes, deu ser quasi cert.

miquel ha dit...

Quina enveja, jaka: la part de la història familiar i la dels llibres dedicats. La meva edició de la trilogia és de la llibreria Catalònia, de 1928. Repeteixo, un autor menysvalorat en algunes de les seves obres.

Ja ho pots dir, xurri, tot i que les d'aquí són bilingües o diglòssiques i les d'allà... no ho sé ben bé. En els fons, però, som més iguals del que de vegades volem manifestar (excepte els del PP).

Anònim ha dit...

Fantàstic, Pin i Soler... M'agrada molt que el reivindiquis des del teu bloc. Jo crec que és un gran escriptor. M'he llegit la trilogia dels Garrigas i em sembla molt moderna, amb uns finals espatarrants. Sobretot, em va impactar molt "La família dels Garrigas". A Tarragona li vam dedicar una ruta literària; no sé si la coneixes, la trobaràs a http://www.tarragonalletres.org, dins l'apartat de "Rutes literàries".

miquel ha dit...

És clar que reivindico Pin i Soler, fins i tot Alícia, dintre del seu gènere.
La conec només virtualment, la ruta. Potser algun dia...
Tens un molt bon bloc.