fracàs

Acabo la història. La setmana passada vaig tenir la primera sessió que m’havia de proporcionar les claus per deixar de fumar. Vaig tenir una alegria perquè l’encarregada del meu tractament era la doctora Martínez, la meva preferida. La visita, però, va durar poc més del que trigo a fumar-me una cigarreta. Confirmada la meva escassa motivació, la doctora em va animar i em va dir que en la propera sessió fixaríem el dia D, i que si ho necessitava, em recomanaria uns pegats per aconseguir una deshabituació menys traumàtica. Finalment em va imposar els deures: que escrivís els motius per deixar de fumar i els motius per continuar fumant, que calculés les despeses mensuals en tabac (tasca més complicada del que sembla degut a les variacions de preu) i que anés apuntant cada dia en un full que em va donar en quines hores tenia poques ganes, ganes, moltes ganes de fumar. Em deixava que em va fer bufar en un aparell que mesurava la meva nicotina pulmonar i que el resultat sobrepassava els límits de la màquina, la qual cosa em va dir que era normal i que un dels estímuls més importants que tindria per continuar el tractament (?) era veure com cada setmana baixava el meu índex de nicotina.

Avui he tornat a la consulta en una visita de cortesia per dir-li que en aquest moment no em sentia preparat per començar la prova, que ja tornaria més endavant, quan realment estigués mentalitzat. Li he comentat que des que ha entrat en vigor la llei antitabac estic més ansiós i no treballo tant, i ella ha volgut saber si fumo una mica menys, suposo que per comprovar la influència de la llei a efectes estadístics i publicitaris; li he hagut de dir que el meu ritme de fum era més desequilibrat que abans però que el total de consum era semblant. M’ha sabut greu decebre-la, però no m’he atrevit a dir-li que un dels motius per deixar de fumar que vaig apuntar era veure-la cada setmana. Potser la propera vegada, quan realment trobi una raó personal prou convincent.


Surto de la consulta i em passo per l’estanc que hi ha cinc portes més amunt per aprofitar la baixada sobtada de la meva marca de tabac de la companyia Altadis, no sigui cosa que es repensin i demà me’l tornin a apujar. Els estanquers, col·lectiu habitualment tranquil i pacífic i dintre de la llei, estan més indignats que mai i amenacen amb una rebel·lió que passarà per emprendre accions judicials, tancar durant cinc dies o amagar totes les marques que han reduït preus fins que les tabaqueres posin seny. Asseguren que els toca vendre per sota del preu de cost i això els ocasionarà unes pèrdues enormes. Com contrasta el seu rictus sever amb el somriure d’orella a orella que exhibien quan any rere any els preus augmentaven inesperadament i demanaven al client despistat que afegís alguna moneda per poder recollir el paquet de cigarretes. Mentrestant, la consellera Marina Geli, que encara que no ho ha dit deu al·lucinar per aquest desenllaç momentani a la pujada d’impostos que va contra les lleis de mercat més ortodoxes, s’ha afegit a la guerra tabaquera i diu que caldrà augmentar els preus sigui com sigui; a més, insinua mesures imaginatives copiades d’altres països, com treure el tabac de la cistella de la comprar o seguir l’exemple d’Austràlia, on el tabac és considerat un element de luxe des de fa anys –deu ser la primera vegada que sento dir que la Generalitat vol seguir la política econòmica australiana. On anirem a parar!-

En fi, que de moment la meva salut i prevec que dintre de poc la meva butxaca es continuaran ressentint. Si hi ha alguna novetat ja us avisaré. I gràcies pels vostres desitjos, però no devia ser el moment.















P. S. Perdre és perdre, ni que sigui amb dignitat i amb ajuda arbitral. Desolació.