jo i ells/elles

Arribo tard i dino tard. Vaig passant canals i em quedo –i sé que m’emprenyaré- al 3/24, escoltant com es barallen uns i altres al Parlament per temes que queden lleugerament allunyades del que un suposa que són les preocupacions majoritàries dels catalans, tot i que si es debaten pels nostres representants és que realment deuen ser més importants del que sembla. Escolto, per exemple, com el convergents retreuen al govern que hagi guillotinat l’ambaixada que teníem a Roma, a la qual cosa respon en Bargalló que l’oficina era una despesa sumptuària i de resultats ineficients, que no correspon al govern de la Generalitat pagar unes vacances per molt que la categoria intel·lectual del premiat (qui era?) sigui reconeguda per tothom. Continuen els torns i els espectadors acabem sabent que la Generalitat manté el contacte amb el Vaticà (ai las!) i que ja veurem que en surt; l’oficina romana queda eclipsada per la Santa Seu. Després parlen (sempre el representant de torn del govern i Convergència, que es tracten de molt honorables, mentre els altres escolten o s’endormisquen) de la regulació de la prostitució. Els primers diuen que en la seva llei s’ha tingut en compte la problemàtica social i diversos interlocutors, mentre que els segons només es van preocupar de conèixer les opinions dels empresaris del gremi (no sé si existeix el gremi d’empresaris de la prostitució i a quin partit voten) i legislar els metres quadrats de les habitacions. Sembla que ni un ni altres s’han preocupat de preguntar els clients que, com se sap, són l’element imprescindible si es vol que qualsevol negoci tiri endavant. Les intervencions continuen, però jo ja m’he deixondit suficientment i començo a sentir vergonya. Apago la tele i m’evadeixo de la realitat que m’hauria d’importar escoltant l’Elena Ledda, recentment redescoberta. Mentrestant, escric aquesta nota.

Jo, tu, ell, ella, nosaltres vosaltres, vós, vostès, ells, elles, tots som, sou i són representats, tant si hem votat com si no, tant si volem com si no, pels senyors i senyores que tertuliegen animosament sobre les nostres preocupacions més urgents per tal de donar-los solucions al més aviat possible i en l’ordre de prioritats que nosaltres mateixos triaríem si poguéssim manifestar-ho directament en el nostre, i seu, Parlament.

3 P.S.: Em sap greu que el president m’hagi deixat en tant mal paper, després del que em va costar fer-li publicitat. Resulta que sóc dels pocs que l’enllaço al meu bloc, i va ell i desapareix amb només una entrada. Ara, ell ja ho té això: diu i es desdiu, comença i acaba o no acaba, amb un dinamisme que desmenteix l’edat que té. De totes maneres, és possible que s’estigui replantejant quina és la veritable funció dels blocs i ens sorprengui dintre de poc amb una sorprenent renovació d’intencions.

I posats a parlar de política i de sanitat: sembla que com a mínim16.000 persones moren cada any a Espanya per contaminació atmosfèrica (no sé si els estudis són tan seriosos com els que parlen de les conseqüències del fum del tabac). Tres vegades més que per accidents de trànsit. En la informació no es concreten els mitjans econòmics, humans i legals que dediquen els diversos governs de l’estat a combatre aquesta causa de mortalitat.

Acabo. Encara que sé que no ho faríeu per res del món en circumstàncies normals, no estaria malament que els incontinents acabéssiu de tenir plena consciència del problema i seguiu la norma i el consell: “No pixaràs al carrer” (per què ho anuncien en castellà? i tampoc veig del tot clara la motivació), des d’avui fins al 3 de març al FAD. A alguns us costarà, però, recordeu-ho, tot és qüestió de voluntat. Ben mirat, potser si que hi hauria d’haver unes hores en què s’aixequés la prohibició.