19.2.06

croniqueta parcial i marginal

Al final jo també m’hi he presentat. No tenia clar si m’hi arribaria –i no entraré ara en raonaments que no vénen al cas-, però vet aquí que em trobo, tard, molt tard, a la Plaça de Catalunya, escoltant els parlaments, fins que l’aparició dels membres del “Teatre de Guerrilla” – al país hi ha d’haver de tot i jo potser sóc excessivament parcial- em fan fugir. Em quedo una estona encara al principi (o final) de la Ronda de la Universitat gaudint d’aquest crepuscle dolç que diria Maragall (l’avi). Em fixo en les cares, amb els gestos, amb la varietat. Veig una festa que no es reflectirà en els diaris: la gent, grans i petits, solitaris i acompanyats, està contenta, distesa, sense les crispacions que dilluns tornarem a patir o a produir. Som un poble que es reconeix malgrat que ens vulguin negar. Ens ho creiem, ho sabem, no tenim escletxes, només petites diferències sense importància, avui. Una companya de feina, vestida amb una senyera, se’m creua per un dels petits corriols que deixa la multitud estàtica mentre faig la foto fosca que il·lustra aquesta croniqueta; em somriu: “Ei, Pere, dilluns en parlem”. Em sento culpable d’haver caminat poc i faig el trajecte en direcció contrària. M’arribo fins a Villarroel, on hi ha la cua, els darrers participants. Pel camí, encara alguna cara coneguda. Veig una alumna tímida i brillant que encapçala un petit grup. No li dic res perquè no vull destorbar-la en la seva espontaneïtat, dilluns a la tarda en parlarem. Torno a fer el trajecte en el sentit normal de la marxa, aquesta vegada afegit al conjunt. Em sento bé, més enllà de partits i d’eslògans.

M’arribo fins al mercat de la Boqueria perquè em falten unes verdures per fer un puré i veig que alguns participants, no sé si de la ciutat o de fora, aprofiten també per fer algunes compres. En sortir, a la Rambla, sona la melodia inusual d’unes gralles que criden l’atenció als turistes i als autòctons despistats. És clar que a la Rambla es veu de tot. Vaig pujant i em sorprèn veure un lateral del Passeig de Gràcia ple d’autocars. Estan esperant l’arribada dels manifestants de fora de Barcelona que han de tornar a casa –excepte, suposo, dels qui s’han quedat per veure el Barça-. En arribar al carrer Aragó veig que la corrua inacabable d’autocars –es parla d’uns tres-cents- continua, així que em desvio i intento descobrir algun conegut, perquè em sembla que la majoria són de Tarragona. Passo pel costat d’un que torna a Reus, però no aconsegueixo veure si hi ha en Ramon. Ja prop del passeig de Sant Joan distingeixo la parla del Montsia o del Baix Ebre i finalment descobreixo cares conegudes del poble. M’aturo a xerrar una mica amb gent amb qui a penes tinc relació.

Ja a casa, per la tele i per internet, blocs inclosos, llegeixo valoracions i sensacions. La veritat és que les xifres no m’importen gaire, ni les intencions diverses, ni la desqualificació poc subtil i prèvia de Montilla, ni la voluntat del 90 % del Parlament, ni l’Estatut descafeïnat, ni les comparatives amb altres manifestacions, ni si s’ha col·lapsat Barcelona –quina bestiesa!-, ni què en diran –i diré- demà, ni... digueu el que us sembli, que no m’importa. Avui m’he sentit amb el meu poble i això és l’únic que valoro. Demà... Demà ja en parlarem.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que el teu va ser un sentiment força general, més enllà de les valoracions i capitalitzacions inevitables. Al final, malgrat tot, hi vam anar...

mar ha dit...

la meva croniqueta:
ja saps que jo tenia clar que hi anava. de fet m’encarregava d’organitzar grups i autocars (ja em coneixes)
vaig arribar-hi acompanyada d’algun president, algun regidor, algun diputat, algun que altre personatge, alguns militants, molts amics i un que em tirava els tejos...
havia quedat amb d’altres amics en un punt concret on no m’hi vaig ni atansar (ho sento)
i com que sóc un cul inquiet vaig anar d’aquí cap allà saludant els amics que em trobava... i vaig perdre’m del grup
vaig cridar, vaig ballar, vaig riure,... però sobretot em vaig sentir acompanyada, esperançada i feliç de veure que som molts els que estimem Catalunya
tan se val si érem cent mil o un milió: hi érem tots per un mateix motiu i això és el que compta
en aquesta foto que has penjat, si em busques potser hi sóc
et vaig buscar a ronda universitat i no et vaig trobar
vaig acabar la mani a Catalunya on vaig agafar un tren i vaig tornar cap a casa acompanyada d’un amic i del dels tejos.
fi
(estic contenta)

miquel ha dit...

I vam anar i ens vam sentir bé, suposo. Com en la mani del 1r estatut, malgrat que ara no es tractava ben bé del mateix (o sí, si deixem l'estatut de banda).

Aquest era una mica l'esperit, mar. Encara que en el meu cas no vaig acompanyar ni em va acompanyar cap força política establerta i ningú no em va tirar els tejos, però no es pot tenir tot.

mar ha dit...

si haguéssis vingut amb mi hauries estat acompanyat per "una força política establerta" i t'hauria tirat els tejos
:)

bona nit, pere
un somriure

Anònim ha dit...

Quina enveja, jo tambe volia estar amb el meu poble.

El que no he entes massa, es el perque no us heu decidit a anar-hi fins a darrera hora.

Be, de qualsevol manera, seguim endavant.

Salutacions.

miquel ha dit...

Qui m'hauria tirat els tejos, la "força" o tu?


Seria llarg i difícil d'explicar, Joseparnau. Quedem-nos que seguim endavant encara que els altres tirin enrere.