croniqueta parcial i marginal

Al final jo també m’hi he presentat. No tenia clar si m’hi arribaria –i no entraré ara en raonaments que no vénen al cas-, però vet aquí que em trobo, tard, molt tard, a la Plaça de Catalunya, escoltant els parlaments, fins que l’aparició dels membres del “Teatre de Guerrilla” – al país hi ha d’haver de tot i jo potser sóc excessivament parcial- em fan fugir. Em quedo una estona encara al principi (o final) de la Ronda de la Universitat gaudint d’aquest crepuscle dolç que diria Maragall (l’avi). Em fixo en les cares, amb els gestos, amb la varietat. Veig una festa que no es reflectirà en els diaris: la gent, grans i petits, solitaris i acompanyats, està contenta, distesa, sense les crispacions que dilluns tornarem a patir o a produir. Som un poble que es reconeix malgrat que ens vulguin negar. Ens ho creiem, ho sabem, no tenim escletxes, només petites diferències sense importància, avui. Una companya de feina, vestida amb una senyera, se’m creua per un dels petits corriols que deixa la multitud estàtica mentre faig la foto fosca que il·lustra aquesta croniqueta; em somriu: “Ei, Pere, dilluns en parlem”. Em sento culpable d’haver caminat poc i faig el trajecte en direcció contrària. M’arribo fins a Villarroel, on hi ha la cua, els darrers participants. Pel camí, encara alguna cara coneguda. Veig una alumna tímida i brillant que encapçala un petit grup. No li dic res perquè no vull destorbar-la en la seva espontaneïtat, dilluns a la tarda en parlarem. Torno a fer el trajecte en el sentit normal de la marxa, aquesta vegada afegit al conjunt. Em sento bé, més enllà de partits i d’eslògans.

M’arribo fins al mercat de la Boqueria perquè em falten unes verdures per fer un puré i veig que alguns participants, no sé si de la ciutat o de fora, aprofiten també per fer algunes compres. En sortir, a la Rambla, sona la melodia inusual d’unes gralles que criden l’atenció als turistes i als autòctons despistats. És clar que a la Rambla es veu de tot. Vaig pujant i em sorprèn veure un lateral del Passeig de Gràcia ple d’autocars. Estan esperant l’arribada dels manifestants de fora de Barcelona que han de tornar a casa –excepte, suposo, dels qui s’han quedat per veure el Barça-. En arribar al carrer Aragó veig que la corrua inacabable d’autocars –es parla d’uns tres-cents- continua, així que em desvio i intento descobrir algun conegut, perquè em sembla que la majoria són de Tarragona. Passo pel costat d’un que torna a Reus, però no aconsegueixo veure si hi ha en Ramon. Ja prop del passeig de Sant Joan distingeixo la parla del Montsia o del Baix Ebre i finalment descobreixo cares conegudes del poble. M’aturo a xerrar una mica amb gent amb qui a penes tinc relació.

Ja a casa, per la tele i per internet, blocs inclosos, llegeixo valoracions i sensacions. La veritat és que les xifres no m’importen gaire, ni les intencions diverses, ni la desqualificació poc subtil i prèvia de Montilla, ni la voluntat del 90 % del Parlament, ni l’Estatut descafeïnat, ni les comparatives amb altres manifestacions, ni si s’ha col·lapsat Barcelona –quina bestiesa!-, ni què en diran –i diré- demà, ni... digueu el que us sembli, que no m’importa. Avui m’he sentit amb el meu poble i això és l’únic que valoro. Demà... Demà ja en parlarem.