10.2.06

gals


(Sembla que no em sé autoregular i que el meu destí és parlar de la prehistòria)


P. S. La mar em convida a intervenir en una mena de joc en què s’han de concretar 5 hàbits estranys, però m’és impossible participar-hi perquè jo no en tinc cap, de costum estrany. Com comprendreu, que alguns pensin que no vestir permanentment l’hàbit de cap religió celestial o terrenal, creure més en els individus que en les organitzacions, escriure cada dia alguna cosa aquí i allà, trobar (de vegades) el que busco en el més incomplet desordre, demanar a l’òptica que la muntura sigui rodona encara que no estigui de moda, saber que Catalunya és una nació i que d’aquí 150 anys (ho allargo per si de cas) tots calbs... Bé, com us dic, que alguns creguin que tot això, i el que es vulgui afegir, són rareses és cosa seva i no meva. Si ho penso bé, la veritat és que no conec ningú que tingui costums estranys, per molt que alguns s’entestin a aparentar-ho i en facin bandera. Vosaltres mateixos.

4 comentaris:

mar ha dit...

ai, pere, pere
tu i jo faríem bona parella, per allò de quedar equilibrats:
jo n'he posat 26 en ves de 5
i tu no en poses cap (potser posant-ne molts)

un somriure
(i tot i que ara estic desvetllada, me'n vaig a dormir... i no cal que apostis)

Anònim ha dit...

Pensar que els nostres hàbits són estranys o singulars entra dins de la pretensió humana, força habitual i normaleta, de creure'ns diferents dels 'altres'. Especials, vaja...

Anònim ha dit...

Ara m'has deixat sense paraules.

No firmo, perquè em fa vergonya :-(

miquel ha dit...

Tu ho has dit, mar, jo en poso moltes tots els dies, de veritat i de mentida, dels altres i de mi, i sempre compartides, o no?; com fem tots.
(doncs no aposto, però...)

Ja veus, júlia, que comparteixo la teva opinió. Fet i fet, només ens diferencien qüestions de graus i de matisos. És veritat que els matisos algunes vegades són insalvables, segons alguns.

Així que tu tens la raresa de no firmar? Bé, és una raresa força comuna.
El que no voldria és deixar-te sense paraules. Per aquí, l´única que pot quedar-se sense paraules –déu no ho permeti- és la Lola.