23-F

Segur que alguns heu pogut deduir que últimament m’estic passant un cicle particular de pel·lícules de Lubitsch: les que va fer a Hollywood, no les alemanyes, entre les quals dieuen que destaca Die Bergkatze (1921), una sàtira antimilitar que alguns consideren la seva obra mestra i que jo no he vist.

Per aquest cap de setmana tinc previstes El diablo dijo no i La octava mujer de Barba Azul. De la segona, protagonitzada per Claudette Colbert i Gary Cooper l’any 1938, n’acabo de veure el tràiler i m’ha cridat l’atenció l’escena del principi en què Gary Cooper, l’home més ric del món, entra a comprar-se un pijama en uns grans magatzems. Com que que sigui ric no vol dir que malgasti el seu patrimoni, el protagonista insisteix que ell només vol una de les dos peces del pijama, la que fa servir habitualment, i que, per tant, només està disposat a pagar la meitat del preu. El venedor, després de consultar tota l’escala de comandament fins arribar al president dels magatzems, a qui per cert han de despertar i es veu com ell també fa servir només una peça (“deu ser un comunista”, diu, quan li parlen de les pretensions del comprador de regatejar el preu), li assegura que no el poden satisfer en la seva demanda . Aquesta situació aparentment irresoluble sembla que tindrà un final satisfactori quan apareix Claudette Colbert disposada a comprar l’altra part del pijama. I aquí s’acaba la primera escena del meu tràiler.

Sembla que tot això no ofereix cap novetat sobre un costum més o menys estès encara ara que consisteix que l’home dormi amb els pantalons del pijama i la dona amb la jaqueta, però resulta que el que Gary Cooper s’entesta a comprar és la jaqueta i la Colbert s’ofereix a quedar-se amb els pantalons. És clar, aquí és quan un s’imagina l’home passejant-se per casa només amb la part de dalt del pijama i la dona amb la part inferior i, com a mínim, imagina unes imatges i situacions poc habituals; en fi, francament exòtiques. ¿La jaqueta del pijama és una reminiscència del pas del camisó, que havia fet servir l’home fins a temps moderns, al pijama i en Gary Cooper es resisteix al canvi? Però, i els pantalons de la noia? Era un costum de les noies americanes del 38 dormir d’aquesta manera? Va arribar aquesta moda a Europa, Espanya, Catalunya...? I arribats en aquest punt és quan un comença a interessar-se per l’evolució de la moda íntima durant la primera meitat del segle XX i comença a preguntar-se si després de veure la pel·lícula en tindrà una idea clara. Per la resta de fragments que he vist, dedueixo que sí, que algun dubte sobre el tema se m’esvairà.































Ah, el títol del post? Jo tenia intenció d’escriure sobre l’efemèride, però després he pensat que no valia pena, que els diaris i altres mitjans fa 25 anys que estan més informats que jo, i que em distreu més –digueu-me frívol- veure una pel·lícula de Lubitsch. De totes maneres, si insistiu, he de dir-vos que és dubtós que l’intent de cop d’estat hagués durat més de cinc minuts si Tejero i companyia s’haguessin presentat al parlament espanyol amb la jaqueta del pijama en lloc de l’uniforme, o si els diputats –calefacció a la màxima potència- fessin els seus debats només amb jaqueta o pantalons, segons el sexe. Direu el que voldreu, i potser arribareu a mentir, però hauríeu de reconèixer que la manera de vestir pot arribar a condicionar moltíssim les relacions que s’estableixen entre les persones.