(a, de, amb) la júlia

(Ahir Blogger no va funcionar del tot bé i es van esborrar alguns comentaris i aquest mateix post. He intentat recol·locar-ho. Disculpeu les molèsties)

Arribo tard perquè vull perdre’m la música. Carles Duarte, amb corbatí granatós –em sembla- que fa joc amb la brusa de la Júlia, s’ajuda d’unes notes per presentar l’autora i el llibre: La pols dels carrers. Mentre l’escolto de lluny, em compro un llibre d’un periodista que em sembla que no m’agradarà. A la llibreria fa una calor infernal que a penes minva després de treure’m la jaqueta. Platea, amfiteatre i escales plenes. Acaba en Duarte i comença la Júlia. La Júlia té la dicció excel·lent i una veu bonica que fa de bon escoltar. Ens diu que en altres temps hagués volgut agafar una guitarra i cantar els poemes que immediatament ens llegirà, però... Té raó, els seus poemes són cançons dels records i de l’actualitat, de la ciutat i del barri, de festa i de fi de festa, d’allò que veu i d’allò que pensa. Els seus versos, suggerents i entenedors (no sé si això es pot dir), plens d’imatges, tenen sovint un punt d’optimisme i d’acceptació, fins i tot en la nostàlgia i en la desesperança inevitable o quan relata les vides dels marginals, que per un moment em recorden l’Enric Barbat i també el Ferrater que ella esmenta (“de piles de sol i de pluges que se m’han fet anys”); de vegades tinc una espurna de pensament per a en Pi de la Serra, que s’esvaeix aviat perquè no trobo en el recitat la seva acidesa extrema i la burla; també em vénen al cap alguns poetes anglesos i rodolins d’auques... La Júlia es troba bé presentant i llegint els poemes i algun cop em fa somriure, però s’ha d’aturar, no sigui cosa que ens els llegeixi tots i marxem sense el llibre. Mentre faig cua per felicitar-la i que em faci una firma, reparteixen cava. Se’m colen tres lectores entusiastes (la gent gran no tenim vergonya). Arribo a la taula on en aquell moment també s’ha assegut el seu fill, que ha il·lustrat el llibre... El fred del Passeig de Gràcia contrasta amb la calor de la Casa del Llibre.

Com que m’agraden les formes, em trio un sonet:

El carrer del silenci

He tornat al carrer del veïnat
on les hores es fan serradures
i s’adormen les pomes madures
ombrejant una tomba d’albat.

Un carrer molt estret i amagat,
un carrer sense cases massa altes
on reposen les rates malaltes
i s’hi perd un amor sense edat.

He tornat al carrer del passat,
allí on raja la font de la pena
i s’acaba la immensa ciutat.

He tornat sense saber per què,
i he trobat el meu rostre de nena,
amb un guix, dibuixat al carrer.