No m’importa que el seu familiar llunyà hagi pensat que li anirien bé uns quants calés i hagi pensat que la manera més fàcil i ràpida d’aconseguir-los era donar publicitat a unes imatges fetes en confiança. Jo no aniré a Frankfurt ni veuré a Barcelona, si hi arriben, les fotos de la Garbo, i ja sé que em serà impossible no veure-les reproduïdes en alguna revista. Respectaré la seva voluntat, encara que no s’adiguin amb la meva manera d’entendre la vida i tot i sabent que l’exposició no ofèn ningú i que la naturalesa humana és curiosa. Potser també és una qüestió d’egoisme estètic, perquè, què veure que superi el seu rostre i el seu gest a la pel·lícula que em vaig comprar la setmana passada amb el descompte habitual d’aquestes dates? Sí, és veritat, també hi ha una certa dosi de superstició: desafiar els desitjos de les deesses pot ser perillós, li ho podeu preguntar a Tirèsies.
Lleig, S. R., lleig. Hi ha altres maneres de guanyar-se la vida, encara que la teva tia àvia aparegui afavorida.
7 comentaris:
ostres quin dilema! a mi la curiositat em pot... i sóc molt molt fan de la greta garbo. i per tant hauria de respectar les fotos privades, com tu, que demostres ser un fan com cal.
però arribada la temptació, jo crec que hi cauria... ai..
pere, he pensat en tu. Si tens ganes de fer-ho, intenta-ho, encara que només sigui per passar l'estona:
http://www.gumets.net/brisalls/arxius/2006/02/habits_estranys.php
(i si no saps que posar copia't les meves que en tinc moltes...jejejej)
un petonàs
- jo estic d'acord amb tu en que hi ha coses que s'han de respectar. Jo no aniré a veure l'exposició perquè m'agrada la imatge que tinc d'ella en la memòria
Igmar Bergmann insinua a les seves memòries (La linterna mágica) que envellia malament, aquest rostre escultural. No sé si per compensar, la deixa força bé com a persona. Ambdues coses juntes: una enorme crueltat per a tota dona del món mundial.
Quedem-nos amb les dues o tres pel.lis que paguen la pena. Com Ninotxca.
Lola (paraules)
està clar que diguis el que diguis en vida, a la llarga s'ho passen pel forro... tiren més els diners que es treurà a respectar una voluntat. Però, si et pots ressistir a no veure-les felicitats, la ment humana és molt curiosa pere!
Petons!
Ostres, quina mala passada ensenyar aquestes fotos en contra de la seva voluntat.
No se les hauria hagut de deixar fer mai, o hauria d'haver-les cremat. Especialment amb nebots-nets tan pocasoltes a la família.
Val a dir que com a bona cotilla, no crec que em pogués resistir a veure-les. Consola veure que la bellesa física és efímera per a tothom, inclús per a les dives.
Sí, lleig, tan lleig com bell el teu gest.
Ai, Hannab, no caiguis en la temptació. Total, què en trauràs més que una decepció? Passa't una peli seva, que segur que et serà més gratificant.
Vist, mar, em poses en un compromís i aviat sabràs per què.
Confiava en tu perquè saps que el que importa és el que coneixem, no el que ens volen fer creure.
La setmana passada, com has imaginat, em vaig passar Ninotchka. Com és que costa tant trobar obres semblants?
No sé que dir-te, però potser Bergmann era sincer, perquè mantenir-se en silenci, no participar ni des de l'ombra en aquest món ja és un mèrit en el seu cas.
La veritat és que no sé, esther i xurri, com ón exactament les fotos de l'exposició i potser m'estic equivocant de fer una crítica només a partir d'una notícia breu, però ho dubto. La meva decisió, de totes maneres, no té cap mèrit: podria veure alguna cosa millor d'ella del que ja conec? Pensaria ella que cal veure les fotos?
I que els diners són el motor del món és una cosa vella, no ens sorprèn, veritat?
No, xurri, t'equivoques, la bellesa física no és necessàriament efímera (l'altra encara menys), és canviant. el que passa és que potser estem poc educats per apreciar que cada edat, fins i tot físicament té la seva bellesa. Estic segur que tu saps que la força i la bellesa d'unes arrugues de vegades és sensacional.
I tant magarrufa. Gràcies per l'elogi, però ja veus que en el meu cas no té mèrit.
Publica un comentari a l'entrada