En les meves relacions amb els animals em moc entre la zoofília i la zoofòbia. A casa els pares sempre havíem tingut algun gos o gat. Els primers, complien una funció de vigilància i de companyia, però eren sobretot animals dedicats a la cacera; els segons, més llestos i independents, eren sobretot animals de companyia, però també s’alimentaven de tant en tant d’alguna rata despistada. El misteri de la longevitat de les tortugues sempre m’ha fascinat i espero que la meva em sobrevisqui (no puc posar detalls perquè encara em perseguiria la llei). Fins i tot procuro no fer mal a alguna aranya domèstica que sobtadament estén la seva teranyina en lloc abandonats o m’entesto a explicar a familiars, amics i coneguts que els dragonets no es mengen la roba sinó les arnes que hi troben. Ara mateix, em resisteixo a renovar una jardinera del balcó que s’ha quedat sense flors perquè cada dia vénen a rebolcar-se uns quants pardals en la terra que queda: quin plaer!
Potser els únics animals pels quals sento certa animadversió, a part de mosques i mosquits i algun altre insecte emprenyador, són els coloms suïcides que es mouen per Barcelona en vols rasants. El meu rebuig no se centra en ells quant a individus sinó com a col·lectivitat ciutadana massificada i estúpida, semblant a aquests pollastrots mig desplomats de granja, de mides espectacularment reduïdes, que ens mengem a l’ast en un prodigi inenarrable de falta d’imaginació culinària. Sé que coloms i pollastres són innocents, que la culpa del seu deplorables estat i condició la tenim els humans, però no puc fer res contra els meus sentiments.
Sigui com sigui, tampoc no faria cap mal a aquestes malaguanyades aus, encara que no arribaria a l’extrem d’actuar com aquesta senyora d’Alacant, sobre la qual llegeixo avui al diari, que va trobar un colom mig mort al carrer i el va intentar reanimar fent-li el boca a boca. Després, resulta que la senyora, veient que començava a tenir símptomes griposos, va anar a l’hospital temorosa d’haver-se encomanat la grip aviar, la qual cosa van descartar els metges alacantins. No em malinterpretreu, si conegués un mètode per revifar coloms, és possible, que no probable, que l’apliqués en un cas extrem, però us he de confessar la meva total incapacitat a l’hora d’imaginar-me l’encaix perfecte de boca i bec... I, us demano, sisplau, que no cal que ningú es prengui la molèstia de suggerir-me mètodes teòrics i encara menys l’assistència a sessions pràctiques: estic segur que a la meva edat ha de ser complicat aprendre tècniques tan precises i delicades.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 3 hores
8 comentaris:
Aquesta senyora deuria ser un lloro, i, és clar, llavors l'encaix ja és més factible.
Perejoan
Ostres! M'has fet riure, i molt! Com se li pot acudir a la dona de fer-li el boca a boca a un colom? A on anirem a parar!
Hi ha maneres (nosaltres ho fem amb les rates de laboratori) Simplement cal fer servir un tubet. El poses per un costat al bec i per l'altre bufes. Pero fer-ho directament per reviscolar un colom es fastigos (i un xic malaltis).
De vegades penso que si la grip aviar arribes i s'emportes a la meitat dels coloms de barcelona, potser no estaria tant malament.
No siguis dolent, perejoan! Un respecte pels lloros humans.
Tu ho has dit, on anirem a parar? T'imagines d'aquí a quatre dies, quant la grip aviar s'hagi estès per tot el nostre territori? Tots els esforçats protectors de les aus fent el boca a boca als coloms i a les cotorres i a les gavines: ocell que caurà del cel i voluntari o voluntària a punt per revifar-lo. I els propietaris d'aquestes immenses granges, llogant mà d'obra de fora i fent cursets accelerats de boca a boca (o de tubet boca, que s'acabaran les palletes dels supermercats). Quin espectacle! I queden quatre dies.
A partir de demà, dan, portaré un jocs de tubets a la butxaca, per si de cas.
Jo sóc més radical que tu: no em conformo amb menys del 75%
bon dia! jo també ho havia sentit el tema de la senyora i el colom... es podria fer una història, un conte pot ser... perquè realment sembla ciència ficció!! Però hem de pensar que a la vida hi ha d'haver de tot, sinó de què riuriem ara?? Què passeu un bon dia!
I tant que se'n podria fer una història, Esther. Fins i tot és possible que la realitat arribi a superar la ficció que ara ens podem imaginar. Com seria un món sense ocells?
A mi els coloms aquests de barcelona, amb el seu color gris camuflatge amb la brutícia i les voreres, em fan molta però molta angunia, les veig com rates amb ales... ecccs. i estàn molt malaltisses, i tot ho embruten. Quan hi ha algú que -casuntot- els dona de menjar sempre al mateix lloc, formen un floc compacte que espanta si has de passar al costat, que aixeca el vol sobtadament amenaçant amb xocar amb tu en plan Hitchcock i espraïant pols de les seves dejeccions que no pots evtar respirar.
Jo, particularment, les odio.
Si per mi fos, les eliminava. Així en abstracte, es clar, en plan malthusià, que si me les haig de carregar em moro de pena (no sóc cap monstre, només és que les odío i prou)
Conec un que va fer el boca a boca a un porc perque se li va desmaïar en vacunar-lo. Es veu que era un animal molt car. Malahuradament l'animalot va traspassar.
A veure quan en Clos s'inventa una ordenança contra els coloms. És clar que com no els podrà cobrar multes, és possible que la cosa encara haurà d'esperar.
El boca a boca amb un porc encara l'entenc, alguns semblen ben bé humans (o és a l'inrevés).
Publica un comentari a l'entrada