20.2.06

de protectors i paràsits. Una comèdia

M’agrada força més anar al teatre (hi vaig poc, de totes maneres) que no llegir-lo. Algunes vegades, però, és inevitable la lectura si vols conèixer determinada obra, perquè saps positivament que mai no es tornarà a representar –si és que s’ha representat alguna vegada- i tens curiositat per saber directament i en detall el que només t’ha arribat a través de crítiques o resums. En aquests casos, encara que rarament, es pot donar la circumstància que acabis decidint que la lectura pot haver estat tant o més interessant que si haguessis vist la representació que, òbviament, et donaria altres elements de reflexió (posada en escena, interpretació del actors, etc.). Fixeu-vos, per exemple, en la descripció dels personatges que fa aquest autor i que va més enllà del que estrictament necessitaria el director per poder mantenir-se fidel a l’esperit de l’obra i imagineu si la representació presentaria aquests detalls amb la mateixa gràcia:

Don Joan-Lluís, d’una 50 anys, elegantíssim, alegre, generós. Dirigeix unes fàbriques de productes químics, quasi del tot seves. Protector del fill d’un difunt soci seu (Anglada) que s’ha fet malbé la fortuna heretada; protegeix les germanes, fadrines i de certa edat, d’un seu difunt tenedor de llibres, una mica parent (representades per la tieta Ramona); protegeix altres parents llunyans (cosí Aleix i sa filla); protegeix el fill d’una viuda que havia sigut cosidora a casa seva (en Víctor).
Anglada, Paco, d’uns 30 anys, fadrí sense parents, i, el pitjor per ell, sense fortuna. Viu del que D. Joan Lluís li fa guanyar, en l’única finca que li queda; una torre a Sant Gervasi. Viu sol, amb una criada vella. Home de món, distingit, irònic, mofeta. Un paràsit social.
Víctor, 25 anys. Acaba d’eixir de l’Escola Militar d’enginyers. Un bon noi, respectuós, reservat, enèrgic, pèrò.
Cosí Aleix, 50 anys. Un grotesc. Viuen ell i la seva filla de la generositat de D. J-Ll, i sovint malparlen d’ell. Anirà de roba bona, però que s’ha de veure que no ha sigut feta a sa mida... Grans colls i punys que sempre li salten. Paràsit familiar.
Doctor Cargol, sempre riu i gesticula. Paràsit d’Acadèmia.
Don Serafí, la Bleda d’Altafulla, Sempre gemega. Idem.
Helena Klein. “La Senyoreta de Companyia”, d’uns 30 anys. És suïssa. Fina de maneres, dissimulada. Molt sòbria i elegantment vestida. Paràsita personal.
Alícia, 18 anys, filla major de Don J-Ll. Afectuosa, ingènua, elegantíssima i bonica.
...


Ja ho veieu, no hi ha desaprofitament, tot és ben clar. Després de llegir aquestes presentacions, el lector no pot dubtar de les intencions de l’autor i pot gaudir de l’acció des del principi sabent aproximadament què trobarà (és clar que potser aquesta presentació li ha espatllat el descobriment a mesura que es desenvolupa l'acció). En canvi, si només assistís a la representació, hauria de passar un temps fins que es comencés a fer càrrec de qui són els bons i els dolents (sempre hi ha bons i dolents o mig dolents en les comèdies d'aquesta època). És clar que poques vegades els autors ens donen tantes indicacions relacionades amb l’argument com les que es troben en aquesta obra, i encara menys en la realitat, on a partir de l'acció acabes fent-te una idea vagament aproximada i discutible de qui són els protectors i qui els paràsits.

Per cert, qui s’atreveix a endevinar l’autor d’aquesta comèdia, guanyadora, en la seva versió novel·lada, d’un premi al Centre de Lectura de Reus a la dècada dels 20? Una pista: no és deia "El protector", que sonaria massa a novel·la negra, però el seu nom doble el podeu trobar en la descripció o el nom dels personatges.






















Il·lustració de la portada de Junceda

8 comentaris:

Xurri ha dit...

L'he trobat, amb google, tan fàcil que no hi ha dia que no em maravelli. No t'ho xafo. No vull semblar un paràsit informàtic.

Anònim ha dit...

Podria ser Rafael Anglada? D'ell recordo haver vist, quan era jove, en un teatre de poble, L'amor venia en taxi.

miquel ha dit...

Se t'agraeix el detall, xurri. T'has guanyat un primer premi doble: per encertar-ho i per callar-ho i deixar que els altres participin encara que sigui mentalment en aquest joc. Posarem la solució en el proper post, et sembla?
De paràsit, res. Tens tot el dret a informar-te i a informar ;-)

No Ramon, però encara tens una altra oportunitat.
Nascut a Tarragona i no té pàgina a Lletra ni a l'AELC (un oblit que caldria esmenar). A mi m'agraden, també, les seves pàgines de viatges.

Anònim ha dit...

Josep Pin i Soler (Tarragona 1842 - 1927) Escriptor. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; a quinze anys treballava d'ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres, però encartat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril del 1865) hagué de sortir d'Espanya. S'instal·là a Marsella, on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d'allà envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní "La Prensa". El 1887 tornà a Catalunya i mitjançant Josep Yxart publicà la seva primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Niobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus)........

(quan m'has dit nascut a Tarragona...)
:)))

miquel ha dit...

Has guanyat el segon premi (me'n refio de la xurri), Ramon. Aviat et serà comunicat en què consiteix.

Xurri ha dit...

Qué és el meu premi, qué és?????

(Puc demanar un matí ociós de primavera? - per parasitar...)

PS: of course que et pots fiar, només cal que posis al google paràsits teatre reus i veuràs que és cert. So simple.

miquel ha dit...

Ostres, xurri, per poc me n'oblido del premi.
Un matí de primavera? Dóna'm l'adreça de la teva feina i unes instruccions senzilles i et vaig a substituir.
I si no pot ser això, ja pensarem alguna altra cosa.

Xurri ha dit...

Primer m'hauràs de dur la primavera, Pere.
Igual és una mica massa com a premi, total només era una endevinalla.
D'altre banda, no se si t'escauria la meva roba de feina (juas).

Un altre cosa més sencilla pot servir.