El post llarguíssim que hi ha continuació era el que tocava ahir. El deixo tal com estava, encara que ara mateix podria escriure alguna anècdota de més actualitat conseqüència de les meves tres hores a la comissaria dels mossos, però...
Si pujo un o dos dies a l’Empordà i llegeixo alguna cosa, inevitablement agafo alguna obra de Pla. A casa, a part de 15 o 20 llibres més, només tinc els 46 volums que es van acabar d’editar fa uns mesos i que vaig anar transportant de 4 en 4 o de 8 en 8, a mesura que m’anaven arribant a Barcelona.
Llegeixo –fullejo- Pla sense cap ordre, a partir de l’atzar del pensament del moment, de qualsevol estímul exterior insignificant.. Gairebé qualsevol pàgina m’interessa o em distreu o em sorprèn o em fa comparar...
"Vaig fer una llista de parelles humanes (homes i dones) que han deixat un record històric, o polític, o literari o relacionat amb l’amor –un record persistent i real. Li he donat el títol que encapçala aquest paper. És aquesta:
Hero i Leandre (Dardanels)
Paris i Helena (Troia)
Fídies i Aspàsia (Atenes)
Adalbert i Eloïsa (París)
Julieta i Romeo (Shakespeare)
Calixt i Melibea (Salamanca-Rojas-Celestina)
Don Quixot i Dulcinea (Cervantes)
Pau i Virgínia (Amèrica)
Tristany i Isolda (Wagner)
Verdaguer i la Deseada (Barcelona)
No hi deuen pas ésser tots, perquè descuidar-se’n és inevitable. N’hi deu haver més. La meva memòria no és pas fàcil: s’ha afluixat. Vostès ho allargaran. Si ho fan, quedaran bé en societat. Són noms que són útils per a la conversació i per a la vida de societat."
J. Pla. Darrers escrits.
És evident que per molt que li falli la memòria, Pla podria haver afegit alguna altra parella a la llista, alguna parella que tenia al cap quan la va fer o quan la va repassar. La pregunta que ens podem fer és per què aquestes parelles i no unes altres. O, per què només aquestes? Coneixent com n’era Pla, de murri, fins i tot podem arribar a pensar que tots els noms anteriors i l’article que vindrà a continuació només són una cortina de fum, una manera d’amagar la veritable parella protagonista: Verdaguer i la Deseada. Verdaguer i la Deseada? No acaben de lligar entre les altres parelles universalment conegudes. Posats a triar representants del nostre país, s’hauria pogut decidir per Tirant i Carmesina, per exemple, o per molts altres, reals o de ficció, però opta per una parella incerta en un moment –l’escrit és aproximadament de 1980 i la parella és d’uns 100 anys abans- en què difícilment ningú inclouria la parella entre les importants en la història de la humanitat, ni de tan sols de Catalunya.
Escric de memòria perquè no tinc ganes de consultar bibliografia (la biografia de Verdaguer escrita per S. J. Arbó, per exemple?):
Sembla que alguns, entre altres el seu bisbe, van decidir que calia treure Verdaguer de circulació –no cal exposar-ne els motius aquí- i l’escriptor va anar a parar al santuari de La Gleva. Cansat d’aquest retir obligat, l’any 1895 Verdaguer se’n va anar a Madrid a aclarir la seva situació amb l’antic protector, Claudi López, marquès de Comillas, però com que no va acabar de treure’n l’aigua clara, va tornar a Barcelona (“vull ser llençat com una escombraria del palau al carrer, de la més alta cima a l’afrau, i de l’afrau al córrec”), i va anar a viure a casa d’una antiga família protegida seva: la viuda Amparo Duran i la seva filla Deseada Martínez (crec recordar que Deseada havia estat un dels subjectes sobre qui Verdaguer havia exercit els seus exorcismes). Que el sacerdot rebel anés a viure amb dues dones escandalitzà encara més la societat benpensant de l’època; encara més si es té en compte que molts antics amics i familiars del poeta decidiren que la influència d’aquesta família fou nefasta sobre la seva conducta posterior.
Fins aquí tot correcte, però per què Pla atribueix una relació especial amb la filla i no amb la mare? I, sobretot, per què Pla vol deixar constància d’un episodi fosc i documentat amb poc rigor de la vida de Verdaguer? Que pretén Pla: ¿insinuar que Verdaguer era molt influenciable i remarcar la seva innocència davant una conducta, en els darrers anys de la seva vida, que molts consideraren estranya, pròpia d’una persona que no hi és tota, o bé es tracta de tot el contrari? Tants anys després? No en tinc ni la més remota idea...Perquè simplement un sentiment d’admiració, l’esment, de Pla per la parella Verdaguer-Deseada, sembla fora de lloc, de tota proporció raonable. En altres escrits i de manera més directa, Pla continuarà insistint en el tema i posant per testimoni el mateix Cambó, però ja em permetre-ho que jo ho deixi aquí. Posats a concloure, he de dir que la meva intenció només era que cadascú fes una tria de les seves pròpies parelles (la vostra no val).
Que lluny queda tot això! A qui li interessa Verdaguer avui?
EL TORO ES POSA DRET
Fa 3 hores
12 comentaris:
Stan i Oliver
Carles i Camila
Mariano i José Mari
...
Perejoan
a mi en verdaguer m'interessa perquè de petita em diuen a la vila joana cada dos per tres (l'escola, quan deurien tenir vaga encoberta, sospito) i tant de veure el llit aquell i la casa aquella em va quedar sempre una gran intriga per l'home. potser em miraré la biografia aquesta que comentes, pere.
de parelles així de cop nomes em surt la katharine hepburn i el humphrey bogart (la reina d'africa la miro molt)
Segon intent, que el primer l'he esborrat. Deia que de Verdaguer, no gaire, és cert. Però si no ens haguéssis explicat que Pla hi va tornar més endavant, jo apostaria per una de les explicacions següents:
1) Per riure de les parelles d'enamorats, especialment de les de referència.
2) Per riure de qui hagi de fer ús de la seva llista per quedar bé.
3) Per riure de les diferències d'edat. L'amor ho pot tot.
4) Per riure de la muntanya desitjada.
5) Per riure...
Bé, he escrit "per riure", però no és aquesta l'experssió encertada. Potser "per foteta".
La meva parella preferida es: Ulises i Penelope sense cap dubte.
En quan a Verdaguer a mi si que me interessa, els seus articles “En defensa pròpia “ em van entusiasmar, la seva vida es tota una aventura, crec que aquesta part fosca es el que el fa misteriós i mes proper.
Doncs a mi sí que m'interessa, Verdaguer, potser perquè sempre se n'ha parlat amb una mena de misteri, sense explicar del tot les coses, fet habitual a casa nostra amb els 'nostres' personatges que, sembla, han d'estar per sobre del bé i del mal. Respecte a la Deseada -picada d'ullet de Pla, efectivament- crec que el que Verdaguer va sentir va ser una certa fascinació per aquesta noia quan passava -ella- pel tràngol dels exorcismes. Arbó, per a mi, per ara, el millor biògrafi, insinua un amor platònic per la marquesa, cosa explicable i que explicaria moltes coses. En una època de tantes repressions, fins i tot mentals, ens hem de centrar en suposicions, tan sols.
El respecte excessiu envers els nostres escriptors i escriptores i la seva vida personal -penso en biografies d'escriptors, en altres països occidentals, molt més explícites- ha portat a endegar protestes del sector quan es parla d'aquestes persones tal i com eren (penso en la biografia de Rodoreda, un altre misteri, o de Maria Aurèlia Capmany). Potser per això, i per les dificultats del gènere i els costs que comporta, tenim poques biografies bones d'artistes, escriptors o polítics catalans i catalanes.
W. Matthau i J. Lemmon
Felipe i Letizia
Mariano, José Mari i Manuel (triangle)
Doncs llegiràs una bona biografia, força controvertida en la seva època i que tampoc acaba de deixar clar el "cas Verdaguer".
"la reina de Àfrica" és una de les meves preferides, fins i tot m'agrada bogart, que no és un dels meus autors predilectes.
Sí, sí, jaka, però quin avorriment Penèlope mentre el seu marit anava viatjant per la Meditarrània; i ella vinga teixir i teixir...
Quant a Verdaguer, jo també prefereixo, en termes generals, la prosa, també els seus llibres de viatges, especialment per Europa i Àfrica.
De totes maneres, júlia, verdaguer ja explica algunes parts de la seva vida a "En defensa pròpia", que no són més que unes memòries, encara que tampoc no me n'acabo de refiar de tot el que diu.
Jo sempre he dubtat que Verdaguer tingués veritable vocació religiosa als 10 anys, quan va entrar al seminari, per bé que després ell digui que sí; més aviat penso que com molts altres nens a l'època va seguir l'opció més fàcil per tenir una educació gratuïta. Potser als 15 anys es planteja dedididament el seu sacerdoci... Ara començaria a escriure i no és el lloc...
Tens raó en què tenim poques biografies importants -completes- d'escriptors, però vols dir que és per un excessiu respecte?
La que tu insinues, Albert, és una de les situacions que sovint planteja la lectura de Pla, que no pots estar segur de la intenció de l'escriptor i que cal desconfiar de les primeres aparences. A més, però això ja seria una altra història és força mentider (o de veritats a mitges).
Jo no crec massa en vocacions, en tot cas en aptituds, actituds i circunstàmcies. La manca de biografies també passa -a casa nostra- per manca de pressupost i esponsors i consumidors, en fi, problemes de cultures més minoritàries. Verdaguer i tanta gent no crec que tinguessin una vocació exactament, en el cas d'ell, a la mare li feia molta il·lusió que ho fos, i, a més, era una sortida professional habitual, crec que també es va plantejar la carrera militar, hi havia poca cosa per triar, aleshores, si no eres ric. I la carrera eclesiàstica possibilitava, en alguns casos, una certa escalada social, com, de fet, va ser en el seu cas fins que va passar tot 'allò'.
Em sembla, júlia, que tu i jo, i qui s'hi vulgui apuntar, haurem d'organitzat un debat o una taula rodona sobre el tema, perquè veig que realment directament i indirectament encara interessa.
Estic d'acord amb les teves apreciacions sobre les vocacions en la majoria dels casos.
Perdò, pero Katherine Hepburn va amb Spencer Tracey. En realitat.
Com Humphrey Bogart va amb Lauren Bacall.
Tens tota la raó xurri, potser per això m'agrada tant una parella impossible que funciona perfectament com la formada per la Hepburn i el Bogart a La Reina d'Àfrica. I és que mai se sap...
Publica un comentari a l'entrada