la salut de la llengua

És difícil opinar sobre un informe (o informes) que no s’ha llegit i de què es té notícia a través de la premsa, que en fa una tria d’afirmacions i una valoració que potser no es correspondrien amb les meves. Em refereixo a l’informe de la Comissió Europea presentat ahir públicament, que no acabo d’aclarir si té una pàgina o 51 ni a quantes ha accedit el periodista.

Els aspectes que m’interessen destacar són l’elogi que és fa de la immersió lingüística a Catalunya, País Valencià, Galícia i el País Basc, i, per altra banda l’elogi als esforços fets per promocionar el català a les empreses, a l’administració pública i als mitjans de comunicació.

Abans del comentari cal recordar un aspecte previ. Que quedi clar que la vitalitat d’una llengua es manifesta sobretot en el seu ús oral. Que la llengua escrita estigui més o menys estesa és un factor important, però no determinant de cara al futur a mig termini. Per entendre’ns amb un exemple. Al meu poble, quan jo era petit, tot el que es podia llegir en diaris, revistes, llibres –pocs en català-, retolació dels comerços, etc. era en castellà; els representants de l’Esglèsia parlaven oficialment en castellà; a l’escola tot es feia en castellà, malgrat que la majoria dels metres eren de parla catalana; la ràdió i el cinema, i la televisió més tard, eren en castellà. Malgrat tot, no sé de ningú que es passés a parlar la llengua castellana, els hagués semblat extraordinàriament absurd, vaja, que ni es plantejava. També és veritat que molts dels habitants podien escriure amb més o menys correcció el castellà i no s’atrevien amb la llengua que parlaven. Amb tot, no crec que en l’improbable cas que s’hagués fet una enquesta de tipus lingüístic en aquell moment, ningú hagués dubtat a assenyalar que al seva llengua era el català, i dubto que ningú dels nascuts al poble s’hagués manifestat bilingüe. Algú em pot dir que parlo d’una col·lectivitat petita i d’àmbit rural, sense a penes immigració i lluny de la globalització. D’acord, però només puc parlar del que conec mitjanament bé i que abasta un període de més de trenta anys.

La situació ara és molt diferent. En el mateix poble de l’exemple, la majoria de gent de trenta anys cap avall tenen les mateixes dificultats per expressar-se per escrit en català que en castellà i la resta dels aspectes de temps enrere (llibres, mitjans de comunicació, escoles, Església...) són, si fa no fa com a tot arreu; crec que la immigració més important és la romanesa, seguida, per altres raons, de l’anglesa; una immigració que, no sé per què, parla més castellà que català. Em temo que ara el percentatge de gent que respondria que el català és la seva llengua pròpia minvaria: alguns es declararien bilingües (allà menys que en altres zones) i alguns, evidentment, no esmentarien cap llengua oficial de l’Estat.

1. Dit tot això amb la pretensió de remarcar la importància de l’oralitat, deixem de banda el poble anterior, i afirmem que ningú no pot dubtar que la immersió lingüística a Catalunya s’ha fet força bé i que no sempre ha estat fàcil comptar amb els mitjans necessaris que el dinamisme del creixement de la població requeria. Que nens i joves vinguts de fora coneixen i poden parlar el català, és una evidència; que el català sigui la seva llengua d’ús habitual no ho és, ni tan sols ho en el cas dels catalans que parlen amb els seus companys d’escola vinguts de fora. A Barcelona –continuo parlant del que conec- el pas del català al castellà és molt fàcil i a l’inversa, molt menys. En resum, el coneixement d’una llengua no implica el seu ús.

Un aspecte curiós de l’informe és que es posi en el mateix sac –si és que és així- la immersió a Catalunya i al País Valencia. El procés pot ser tècnicament el mateix a l’escola, que no ho sé, però el percentatge d’”immersos” és molt inferior i la consideració de la llengua per la seva part, també.

2. Respecte als esforços per promocionar la llengua catalana a les empreses, l’administració i els mitjans, no els negaré, però la seva eficàcia real, sempre percentualment, està molt per sota del que es podria esperar tenint en compte els habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua materna. Valgui l’exemple dels mitjans: Quantes pàgines de premsa diària es venen en català i quantes en castellà? Quantes hores de televisió es veuen en castellà i quantes en català? Algú pensa que la situació canviarà a curt o mig termini?

En la mateixa pàgina de l’”Avui” on he llegit la notícia de l’informe s’ha encabit una altra notícia amb opinions del lingüista David Crystal sobre la llengua catalana. El titular és “El futur del català està garantit”. Com comprendreu no m’he pres la molèstia de llegir-ne el contingut perquè, una de dues, o el lingüista és poc rigorós o el periodista ha escrit una aproximació del que ha dit: parlar del futur sense matisos temporals en un món que no sabem quan durarà és una absoluta bestiesa.

Per acabar, i més enllà de l’informe i dels experts. Sabem que la pervivència d’una llengua sense Estat no és fàcil i que depèn sobretot de la voluntat del seus parlants i dels estímuls que tinguin per parlar-la aquells qui no ho fan però es troben en situació de fer-ho. Aquest és encara massa un país ancorat en un passat inexistent en què la majoria en el fons és considera un cavaller i vol fer gala d’una cortesia a l’antiga. Potser és hora de recordar que els cavallers són anacrònics i que, que se sàpiga, queden pocs catalans, si és que n’hi ha algun, que s’hagi educat a cap cort. Em sembla indiscutible que ser plurilingüe és una riquesa personal i que pot reportar beneficis culturals o materials, però això no implica que cada vegada que un italià et pregunta com arribar a la Sagrada Família en la seva llengua estatal, se li donin les indicacions en castellà pensant que una llengua majoritària, pel sol fet de ser-ho té més possibilitats de ser compresa per algú que no la coneix que la llengua catalana, que li serà tan eficaç o ineficaç com l’altra.

Avui potser alguns estaran ben satisfets que un informe de fora ens digui el que ja sabem aquí, però passada aquesta eufòria inicial, més enllà del paper escrit, queda la feina de cada dia, la que depèn dels individus, la que es faci des de l’institucions, tot i ser important, en cap cas serà definitiva i només en part pot ser efectiva.

Em rellegeixo i penso que quina pèrdua de temps, quina inutilitat escriure això que té tan poca gràcia. Podria haver dit qualsevol cosa sobre qualsevol premi literari o sobre la darrera reunió de la comunitat de veïns, o sobre l’interessantíssim tema del foc i el rei, o sobre la increïble història de la família marroquina assetjada per periodistes de tot el món perquè la nena els ha sortit rossa en un lloc on els del primer món pensen que no hi ha rosses, o sobre les nenes i els nens de més avall raptats, violats, assassinats, o sobre el tic-tac del rellotge en la calma d’una nit de tardor... Però no, m’havia d’embrancar una altra vegada en la monotonia i la dispersió de la llengua pàtria. I bé, després d’escriure tanta estona –pura gimnàstica digital a quatre dits- em nego a recórrer a la paperera.


ADDENDA

Acabo de llegir que Blogs de LLetres (no Blocsc al títol i sí a l'adreça d'internet) acaba de guanyar el 7è Premi LLetra. Felicitats des d'aquí a Josep Porcar i per molts anys i que es vagi incrementant el volum de blocs. Tant de bo la cosa oral anés pel mateix camí. Llàstima que el Prudènci Bertrana s'hagi declarat desert.