compravenda

En un país en què el totxo està a preu d’or i no cal un terratrèmol per produir esfondraments, en què el turisme –de fa poc s’hi han afegit les meravelles rurals-, un altre dels puntals de l’economia, funciona perquè els països nord-africans i alguns altres encara no han aconseguit el desenvolupament ni l’estabilitat desitjable, en un país en què els impostos són més elevats que els dels veïns de l’interior i els serveis no són millors, en un país en què es donen subvencions a empreses estrangeres per crear llocs de treball i després desapareixen empreses i subvencions, en un país en el qual el fracàs escolar no és més alt perquè els mestres supleixen com poden uns plans d’estudis pèssims que aquí s’adapten fatal, en un país que el Servei Català de Col·locació ha fet bo l’antic INEM, en un país on sempre s’ha trobat excuses per no compensar la desviació de l’IPC respecte la resta de l’Estat... , en un país com aquest, encara hi ha qui se sorprèn i s’exclama quan la barroeria habitual es manifesta una vegada més. Per què n’hauria de ser una excepció l’aprovació, quan sigui el moment, de l’Estatut?

A la fi, tots els partits polítics hi surten guanyant i no cal que jo concreti els arguments que directament o entre línies podem llegir a la premsa d’avui i anirem llegint els propers dies. Per als polítics, ja us ho deia fa uns posts, la qüestió és vendre el producte, si és bo, millor, si no ho és tant, també troben compradors, que la botigueta sempre és plena de babaus. I cada partit està sobretot pendent de veure si pot ampliar la paradeta la pròxima legislatura. Que el gènere sigui millor o pitjor, insisteixo, és secundari, pot donar fama, prestigi però no omple necessàriament el calaix. Retirar un producte tarat? Mai!

Que Mas consideri, com si fos una granoteta o un gripau, que el que cal és fer saltets endavant per si algun dia un príncep li fa un petó i es converteix en una princeseta bellíssima és el somni de tots els polítics, que mai no es veurà realitzat perquè aquests somnis, no ens enganyem, només es materialitzen molt de tant en tant en la vida real, no en la vida política. I va en Carod i diu que hagués volgut que el salt hagués estat més llarg. Amb quin percentatge més de llargada es conformarà ERC? Perquè arribar a la meta proposada ja sap –ja ho sabia- que no s’aconseguirà. El que ja no salta és Maragall: el president ja es considera història, en el seu mirall particular ja veu la princeseta del somni. De Saura no cal que en parli, a la fi el seu calaix sempre es manté més o menys estable: ara un saltet endavant ara un endarrere.

Amb vosaltres, distingida clientela , no m’hi poso, ja sou prou grans per triar el gènere i si el de les publicitats dels mitjans no us fa el pes, no us poseu pedres al fetge, busqueu gèneres alternatius.

P. S. tardà.
Havent escoltat Vidal Quadras per la tele, m'agafa un sentiment de tendresa envers les granotetes i els gripauets nostrats. Per un moment em deixo anar. Perillós. Torno a la realitat.
També he tingut la temptació d'animalitzar V. Q., però m'estimo massa totes les bestioles, grans i petites, domèstiques i salvatges, autòctones i exòtiques. No puc.