relíquia

En el meu cas tenien raó els qui vaticinaven que el fet d’haver de sortir al carrer per fer una cigarreta restaria productivitat als fumadors. Aquests dies, en el temps que tinc lliure, en lloc de quedar-me a la feina assegut llegint un llibre o el diari, escrivint, preparant alguna cosa, xerrant amb companys o companyes, vaig a fer una passejada curta –caminar és salut- sense cap rumb preestablert. Rarament m’acompanya algú. La veritat és que no fumo gaire en aquestes sortides, perquè substitueixo el fum dels Fortuna pel dels cotxes de l’Eixample i ja m’és suficient, tot i que no tinc accés a informes que ho puguin corroborar.

Passejar per Barcelona al matí sense presses és un plaer del qual havia gaudit molt poc últimament i que potser a la llarga m’acabarà cansant. Ara per ara, però, en tinc prou amb poques coses: veure la gent que no sé si es troba en les mateixes circumstàncies que jo o és que a la ciutat cada vegada hi ha més persones que treballen a l’aire lliure o necessiten desplaçar-se; constatar la rapidesa amb què canvien els comerços... Trobar-ne algun que aguanta des que el modernisme o el noucentisme es van escampar per l’Eixample cada dia es fa més rar. Fins i tot les aparences poden ser enganyoses. Així, per exemple, un vianant que passi a primera hora pel matí per davant de la fleca de la imatge de més avall pot pensar que encara no és l’hora d’aixecar la reixa, però si s’atura i observa amb atenció, veurà que les portes no s’obriran mai més, no perquè ja siguin morts els amos o perquè uns i altres s’han posat d’acord en un boicot sobtat a causa dels tipus de pa, sinó perquè la ciutat es menja la ciutat, tot i que en aquest cas n’han volgut deixar una relíquia. Si no ho teniu clar, engrandiu la imatge i veureu per què no podreu traspassar la porta de l’antiga botiga.


















És també un plaer entrar avui en el món de les lletres vives que ens suggereix l'efecte Jauss.

I una altra relíquia a data de caducitat.