joi

Ar vey qu’em vengut als jorns loncs,
que·il flors s’arengou sobr’els troncx,
et aug d’auzelhs chans e refrims
pel playssatz qu’a tengutz embroncx
lo fregz, mas era pels soms sims,
entre las flors e·ls brondelhs prims,
s’alegra quascus a son for. *
Guillem de Cabestany

No em feu gaire cas, que només és un l’efecte produït per aquest estiuet sobtat i fals –com la mateixa biografia del trobador- que, inexpert animal de ciutat com ja sóc, em desperta la “joi” primaveral. Només un miratge: els ocells que escolto són de gàbia i el fred, malgrat que els dies s’allarguen, tornarà en qualsevol moment a senyorejar entre les flors de l’argelaga i l’ametller.

*Per si de cas el cant del trobador us resulta estrany (i disculpeu-me la incompetència):
Ara veig que hem arribat als dies llargs,
en què les flors s’arrengleren sobre els troncs,
i escolto d’ocells cants i refilets
per les bardisses que ha tingut ombrívoles
el fred, però ara pels alts cims,
entre les flors i les branquetes primes,
s’alegren tots a la seva manera.

I aquí podeu llegir una traducció (o adaptació) més poètica.