el tomb de any

Llegeixo uns quants blocs abans d’escriure aquí, i encara hauré de continuar. Alguns, el qui en parleu, doneu gràcies als Reis. Tot i que mai no s’acompleixen totes les expectatives, respireu quan comproveu que no us heu portat tan malament com pensàveu que ells podien pensar. Els Reis sempre són generosos.
Jo, com ells, avui he hagut de viatjar per fer de mitjancer entre alguns dels meus nebots i ells. Sota el cel gris de l’autopista m’acompanyaven les veus de Catalunya Ràdio que parlaven de la diada. I una de les veus era la d’en Jaume –fins i tot amb l’ordinador llunyà no em deixen els blocs- que anava recitant poemes de la diada, i deia altres coses interessants, evidentment. El darrer poema, quan jo ja arribava al meu destí, ha estat l’aparador d’ahir, però en una versió més elaborada d’aquest Carner que feia i refeia. Compareu:

Bales, tabals, trompetes i cavallers i nines:
aquestes són joguines
per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines,
que prou seran joguines
d’inconeguts destins.

El tomb de l’any

Ja acomplerta la meva funció, el darrer dinar familiar de les festes: la tradicional calçotada del dia 6. I, amb la nit, la tornada a casa per l’autopista amb pluja persistent.

Aquest any no ha estat pròdig amb llibres, malgrat que els Reis de la meva fillola de quatre anys, sense carta ni insinuacions, m’han portat Narrativa catalana de l’exili. És ben veritat que els infants tenen sentits màgics que els grans ja hem oblidat i que fan que puguin intuir allò que a penes és un principi de pensament en el nostre cervell.

Deixeu-me que us digui, en una confessió d’intimitat que habitualment no acostumo a fer aquí, que també he rebut un pijama, cosa que entra dintre dels regals comuns en un país de llarga tradició tèxtil com el nostre. El que m’ha cridat l’atenció, però, és que era d’una sola peça, només els pantalons, perquè sembla que per fi alguns fabricants s’han adonat que pot arribar a ser extraordinàriament incomoda a l’hora de dormir o donar voltes pel llit una jaqueta amb botons. Uns pantalons, doncs, i la resta a càrrec de la imaginació i el gust del consumidor.

Acabo amb llibres innocents.
Per què no puc trobar en català una de les meves obres preferides per aquestes dates, que em sembla que he esmentat altres vegades: El misteri de Nadal, de Jostein Gaarder?

Un altre llibre que no sé si es troba o no, però que també pot fer servei aquests dies, encara més als que teniu coneixements musicals: Les cent millors cançons de Nadal, de Joan Amades, publicat per l’editorial Selecta.

I sense referències:
El premi Josep Pla d’aquest any l’ha guanyat Lluís Maria Todó amb la novel·la El mal francès, mentre que el Nadal se l’ha emportat Eduardo Lago amb Llámame Brooklyn, la seva primera novel·la. No sé de què va l’obra de Todó, però m’ha interessat el que deia Lago sobre la seva. 6000 euros per a Todó i el triple per a Lago, és clar.

P. S. Algú se’n recorda que a la prehistòria, abans que es conegués el concepte d’autopista, les línies centrals de les carreteres eren grogues? Per què es va decidir canviar-les per les de color blanc, que en dies de pluja intensa són pràcticament invisibles?

Del regal de Reis del general no en parlaré. A la ...