29.1.06

pulp fiction

“En esta época, había en los puestos dos tipos de revistas. La más pequeñas, de dieciocho por veinticinco centímetros, se imprimían en papel barato de pulpa de madera, sin satinar y muy mal cortadas. Estas revistas, popularmente llamadas “pulp magazines”, incluían relatos de acción de diversos géneros: unas se dedicaban a las aventuras del oeste, otras a cuentos de misterio, otras a la selva, otras a cuentos deportivos, otras a historias de guerra aérea y así sucesivamente.
Mi padre leía alguna de estas revistas “pulp” –para mejorar su inglés, según decía-, pero por nada del mundo habría permitido que las leyera yo. Durante años discutimos por “The Shadow” y “Doc Savage”; más adelante, bien mediada mi adolescencia, empecé a leerlas desafiantemente sin su permiso. Solía mirarme con reprobación siempre que me pescaba leyendo una de aquellas revistas; aunque esas miradas me llegaban al alma, seguía leyendo.
Pero también había revistas de tamaño mayor, de veintidós por veintiocho centímetros o más, editadas en papel satinado de buena calidad y bien cortadas. Eran las “de lujo”. No creo que muchas de ellas fuera literariamente mejores que las “pulp”, pero tenían mejor aspecto...
Las revistas “pulp” generalmente costaban diez centavos, mientras que las tres revistas de ciencia-ficción costaban veinticinco. Como siempre, el precio alto se interpretaba como sinónimo de calidad.”
Isaac Asimov: La edad de oro de la ciencia ficción, I. Ediciones M. R., 1976.

Tinc més feina que la que tinc ganes de fer i encara em distrec rellegint –cada dia rellegeixo més- les histories curtes de ciència-ficció recopilades per Asimov. La introducció, que també em descriu a mi, em porta als pulps que llegia en un poble en què durant una època, a part del de la biblioteca municipal i els de casa, només podia trobar llibres en un dels dos estancs del poble, que es dividien en novel·les de l’oest i els de la col·lecció Reno de Plaza&Janés, encara que segurament hi devia haver alguna altra cosa que ara no recordo. Dels primers, m’agradaven especialment alguns autors que no eren massa prolífics si tenim en compte el petit percentatge que representaven al costat de Marcial Lafuente Estefanía, que trobava excessivament reiteratiu, i alguns altres de semblants. Keith Luger, George H. White i sobretot Silver Kane eren els meus preferits. Cada novel·la d’aquests escriptors era diferent i tenia una diversitat d’accions i una complexitat en els personatges que no es trobaven en la resta, o això pensava jo. Un cas a part era “El Coyote”, de José Mallorquí (Tros de Quòniam no el relaciona en el seu llistat d’escriptors suïcides), amb un personatge protagonista, César de Echagüe, que es convertí durant un temps en el meu heroi preferit. Més tard vaig saber que les novel·les de l’oest no les escrivien autors americans i que el meu admirat Silver Kane (que també va escriure ciència- ficció) era Francisco González Ledesma, que el mes de març publicarà la seva autobiografia, o que G.H. White era un autor valencià, Pascual Enguídanos, que va escriure una de les més famoses i ambicioses sagues-epopeies de S-F dels pulps espanyols, "La saga de los Aznar" (res a veure amb l'Aznar que nosaltres coneixem). Per molt que ho intenti, m’és impossible precisar l’edat que tenia quan llegia aquesta literatura (en castellà, és clar, perquè en català no vaig trobar mai res de semblant), però devia ser molt jovenet. En canvi recordo que quan tenia 17 anys vaig llegir Los indiferentes de Moravia de la col·leccció Reno perquè va ser la segona vegada que em vaig quedar a dormir dos dies a Barcelona, on poc després m’instal·laria definitivament.






















(Després d’escriure el post he vist l’excel·lent Una història de debò, de David Lynch, en què en un moment determinat, Alvin (Richard Farnsworth) diu: “el pitjor de fer-se vell és recordar quan eres jove” (silenci). No estic segur d’haver-me sentit al·ludit... encara).

7 comentaris:

Anònim ha dit...

No sabria dir-te si em vaig sentir al·ludit o no, però la frase em va agradar.
Recordes que "El coyote" també el feien per la ràdio? I per si t'ajuda a refrescar la memòria, et diré que al quiosc també hi havia les de "Corín Tellado", que jo no vaig llegir mai.

lola ha dit...

Excel.lent la pel.lícula, jo també la vaig tornar a veure. Les paraules i els silencis. L'escena final amb el germà i les estrelles... Emotiva, en el més bon sentit de la paraula.
Em va sorprendre Linch perquè les altres pel.lis no m'havien agradat.
No m'hi vaig sentir al.ludida directament, però sí que em passa ja sovint de pensar en la fondària de la meva memòria, en tot allò viscut.
Lola (paraules)

miquel ha dit...

Crec que no el vaig sentir mai "El Coyote" per la ràdio. Ja no me'n recordava de "Corín Tellado", tot i que vaig intentar la seva lectura sense èxit.

Les paraules, els silencis (el ritme)... i les estrelles (inici i final de coneixement). Encara li dono voltes a la frase: sí i no

Anònim ha dit...

Els nois sempre han menystingut la literatura per a dones, per això no llegíeu Tellado, que és una senyora amb molta 'xispa', per cert. El Coyote, excel·lent. Ni Siver Kane era Silver Kane ni la Francis era la Francis. La peli, excel·lent, encara que a la tele perd pistonada, la frase, immensa. El fet és que ara ningú no es vol sentir a dir que és vell i que no sabem quan comença la vellesa, ni tan sols la maduresa.

miquel ha dit...

T'asseguro que jo vaig intentar llegir la C. Tellado, però a l'edat que ho vaig fer m'enganxaven més les històries d'herois justiciers que sempre acabaven triomfant. Suposo que tens raó, en alguns casos s'accepta la vellesa quan s'arriba a una decrepitud important de cos i ment, tot i que també penso que cada dia és més marcada la diferència generacional.

Xurri ha dit...

(Pere: ahir vaig comentar 4 o 5 posts d'un sol cop i no n'ha quedat rastre, dels comentaris. Aquest el vaig guardar perque era plé de faltes d'ortografia i el vaig corregir al word... el penjo de nou. Gremlins?)

El meu avi tenia una pila (que recordo com a enorme) d’aquells llibrets de western, i també de l'Agatha Christie. Tot plegat, amb el Reader's Digest eren les seves lectures. La meva avia hi afegia la Corin Tellado.

Recordo haver llegit molts d’aquells llibres a les tardes ocioses d’estiu, amb aquella calor el despatx del meu avi era l’habitació més fresca i m’hi amagava, sentada al terra, escoltant les persianes enrotllades colpejant l’ampit de la finestra amb la brisa, la meva avia a la cuina, trastejant, el soroll de les altres dones al pati de veïns i a tot arreu la ràdio, amb la novel•la.

Tots els llibres duien escrit a la primera plana - en blanc- la data de les lectures i la puntuació del llibre segons els criteris dels meus avis. El meu avi rellegia els "muy bueno" fins a 7 i 8 vegades.

No se què vol dir recordar quan eres petit...

miquel ha dit...

Crec queel problema del bloc ja s'ha sol·lucionat.
M'agrada la teva història, xurri, la imagino perfectament. Jo en tinc una de semblant que només m'afectava durant l'estiu, quan m'enviaven a una altra casa, però em sembla que no la contaré al bloc.