pulp fiction

“En esta época, había en los puestos dos tipos de revistas. La más pequeñas, de dieciocho por veinticinco centímetros, se imprimían en papel barato de pulpa de madera, sin satinar y muy mal cortadas. Estas revistas, popularmente llamadas “pulp magazines”, incluían relatos de acción de diversos géneros: unas se dedicaban a las aventuras del oeste, otras a cuentos de misterio, otras a la selva, otras a cuentos deportivos, otras a historias de guerra aérea y así sucesivamente.
Mi padre leía alguna de estas revistas “pulp” –para mejorar su inglés, según decía-, pero por nada del mundo habría permitido que las leyera yo. Durante años discutimos por “The Shadow” y “Doc Savage”; más adelante, bien mediada mi adolescencia, empecé a leerlas desafiantemente sin su permiso. Solía mirarme con reprobación siempre que me pescaba leyendo una de aquellas revistas; aunque esas miradas me llegaban al alma, seguía leyendo.
Pero también había revistas de tamaño mayor, de veintidós por veintiocho centímetros o más, editadas en papel satinado de buena calidad y bien cortadas. Eran las “de lujo”. No creo que muchas de ellas fuera literariamente mejores que las “pulp”, pero tenían mejor aspecto...
Las revistas “pulp” generalmente costaban diez centavos, mientras que las tres revistas de ciencia-ficción costaban veinticinco. Como siempre, el precio alto se interpretaba como sinónimo de calidad.”
Isaac Asimov: La edad de oro de la ciencia ficción, I. Ediciones M. R., 1976.

Tinc més feina que la que tinc ganes de fer i encara em distrec rellegint –cada dia rellegeixo més- les histories curtes de ciència-ficció recopilades per Asimov. La introducció, que també em descriu a mi, em porta als pulps que llegia en un poble en què durant una època, a part del de la biblioteca municipal i els de casa, només podia trobar llibres en un dels dos estancs del poble, que es dividien en novel·les de l’oest i els de la col·lecció Reno de Plaza&Janés, encara que segurament hi devia haver alguna altra cosa que ara no recordo. Dels primers, m’agradaven especialment alguns autors que no eren massa prolífics si tenim en compte el petit percentatge que representaven al costat de Marcial Lafuente Estefanía, que trobava excessivament reiteratiu, i alguns altres de semblants. Keith Luger, George H. White i sobretot Silver Kane eren els meus preferits. Cada novel·la d’aquests escriptors era diferent i tenia una diversitat d’accions i una complexitat en els personatges que no es trobaven en la resta, o això pensava jo. Un cas a part era “El Coyote”, de José Mallorquí (Tros de Quòniam no el relaciona en el seu llistat d’escriptors suïcides), amb un personatge protagonista, César de Echagüe, que es convertí durant un temps en el meu heroi preferit. Més tard vaig saber que les novel·les de l’oest no les escrivien autors americans i que el meu admirat Silver Kane (que també va escriure ciència- ficció) era Francisco González Ledesma, que el mes de març publicarà la seva autobiografia, o que G.H. White era un autor valencià, Pascual Enguídanos, que va escriure una de les més famoses i ambicioses sagues-epopeies de S-F dels pulps espanyols, "La saga de los Aznar" (res a veure amb l'Aznar que nosaltres coneixem). Per molt que ho intenti, m’és impossible precisar l’edat que tenia quan llegia aquesta literatura (en castellà, és clar, perquè en català no vaig trobar mai res de semblant), però devia ser molt jovenet. En canvi recordo que quan tenia 17 anys vaig llegir Los indiferentes de Moravia de la col·leccció Reno perquè va ser la segona vegada que em vaig quedar a dormir dos dies a Barcelona, on poc després m’instal·laria definitivament.






















(Després d’escriure el post he vist l’excel·lent Una història de debò, de David Lynch, en què en un moment determinat, Alvin (Richard Farnsworth) diu: “el pitjor de fer-se vell és recordar quan eres jove” (silenci). No estic segur d’haver-me sentit al·ludit... encara).