imatge sense foto

Cel gris i fred encara contingut. Baixen els dos sobre rodes: l’un tapat fins a la barbeta amb una manta de quadres de les de viatge amb predomini de vermells, l’altre (o l’altra), no ho sé. L’un, amb el cap cot, tenia la mirada fixa, sense cap brillantor, potser perduda en el seu interior, l’altre (o l’altra), no ho sé. El de la dreta mantenia el cos en direcció a la marxa; l’altre a la contra, suposo. Els separaven a penes dos pams o potser menys, però es mantenien muts, no com els enemics comdemnats a coexistir plegats sinó com si cap dels dos fos conscient de la presència de l’altre, amb la concentració dels qui viuen només el seu propi món, com si tot lligam entre ells fos cosa del passat o del futur incert o com si la casualitat els hagués unit en una mateixa direcció al mateix ritme.

Al darrere seu, conduint la cadira de rodes i el cotxet Jané, dues noies joves, morenes, rialleres, alienes al fred, a la tristor del dia i a les mirades, s’explicaven qui sap què, mentre feien via, potser per aturar-se a seure en un banc del passeig, abans que la pluja les fes fora, on el vell i l’infant continuarien escoltant sense dir res la conversa inacabable de les dues.

Fi i principi. Proximitat i llunyania. Cultures. Complicitat i estranyesa. Primera trobada o comiat. Repetició o singularitat. Complexitat o senzillesa. Tristor i alegria. D’aquí i d’allà. Passat, futur i present.

M’hi he creuat i no m’he atrevit a treure la màquina per congelar l’instant. La vergonya de la proximitat i la por de trencar el ritme i la espontaneïtat del moment m’ho han impedit. Ara només queden les paraules del record que remotament refan imatge i sensacions.


(Dominical)

Sembla que als militars no els va fer gaire gràcia l’article del dijous de Iu Forn i que el seu cap visible, Bono, ha demanat a l’"Avui" que es disculpi i al mateix temps ha enviat l’article a la fiscalia perquè determini si pot ser constitutiu de delicte. Al mateix temps, Rajoy -en les qüestions importants uns i altres sempre es posen d'acord- ha demanat al fiscal general de l’Estat que sol·liciti una sanció penal contra el periodista. La carrega del País contra l’Avui, que no afegeixo, també va ser memorable. Afegeixo l’editorial de l’"Avui" d’avui. Tampoc no afegeixo comentaris: per a què? De totes maneres, l'antepenúltim paràgraf de l'article de l'Iu jo també el trobo sobrer, innecessari, més que simplement desafortunat: una resposta que s'ha encomanat de l'estil de merda dels altres.

S’acusa avui Joan de Sagarra de dues omissions: de no denunciar un suposat mafiós italià i la seva dona que, acompanyats del seu fill petit, fumaven en un restaurant i de no cridar l’atenció, escaldat com estava per reaccions anteriors, a un vianant incontinent que orinava al carrer. Si li serveix de consol, li dic des d’aquí que va fer bé en els dos casos. En el primer perquè en els espais de menys de 100 metres, si el propietari decideix que es pot fumar, com sembla que era el cas, els menors acompanyats d’adults poden respirar els fums (paradoxes de la llei); en el segon, perquè en el seu barri, que és el meu, si bé els propietaris se n’abstenen, permeten que els seus gossos pixin en qualsevol cantonada, arbre o, sobretot, portal i que se sàpiga, la composició química dels fluids corporals d’animals i humans és força similar. Cridar l’atenció de cada propietari de gos seria una tasca interminable que estic segur que ni ell podria realitzar sense perill de les seves cordes vocals.

Qui no ha pensat alguna vegada de tenir una de les famoses navalles multiús d’aquestes que l’exercit suís fa servir des del 1891? “La Vanguardia”, sempre capdavantera a captar els ambients de futur, en què fins i tot serà possible que les vaques volin, n’ofereix una als seus subscriptors que els permetrà sobreviure en els ambients adversos que s’acosten. La novetat és que l’eina afegeix una memòria USB per si la tornada a les cavernes no és definitiva i encara perduren les possibilitats de comunicació o d’emmagatzemar informació de cara a un segon renaixement.