gustos

Sento que un senyor diu per televisió que sobre gustos no hi ha res escrit, referint-se al sabor d’unes pomes. I ho diu convençut. No en el sentit que la qüestió de gustos és molt personal, sinó perquè el senyor no deu haver llegit res en la seva vida i accepta la frase en el sentit més literal. En realitat , i en termes generals, no crec que hi hagi cap assumpte que hagi omplert tant paper com el de l’exposició dels gustos. Si trobeu que exagero, fem una prova ben concreta i llegiu el bloc que va davant i darrere d’aquest a catapings o a bitàcoles i veureu que, com aquest mateix, escriu sobre gustos: literaris, cinematogràfics, polítics, en les relacions personals o amoroses... Una altra cosa és que, com diu el refrany, “Hi ha gustos que no s’haurien de permetre”.

Sobre els gustos gastronòmics, que figuren entre els meus preferits, acabo de rebre un regal de reis tardà. Un llibre d’aquells que jo no em compraria, però que havia fullejat amb interès a les llibreries. A entre llibres i fogons, en Santi Santamaria ens proposa un recorregut gastronòmic a partir de fragments literaris i poemes d’autors catalans des de Jacint Verdaguer a Emili Teixidor. 55 textos en total, de vegades amb la presència marginal d’un aliment, que inspiren al cuiner la recepta corresponent.

Des del punt de vista de llibre de cuina d’ús diari el volum no em resulta especialment interessant per tres raons: el desequilibri en el tipus de plats –pocs entrants, per exemple- , el desordre en la seva aparició, ja que les receptes segueixen el fil conductor de la cronologia dels textos, que van de Canigó (1886) a Pa negre (2003), de manera que el cuiner, per exemple, intercala postres entre els dos plats consistents i després apareix un primer; la tercera raó és més personal, algunes de les propostes o elaboracions s’aparten força dels meus gustos, com les "ostres amb orella i coll de porc", inspirades per un poema de Palau i Fabre.

A partir d’una primera mirada, és possible que el primer plat que intenti fer és l’arròs amb bacallà que parteix d’un fragment de Solitud (l’obra d’en Santamaria sorgeix amb motiu del centenari de la novel·la) en què el pastor cuina aquest plat per a la Mila. Espero que no em surti covat com al pastor, cuiner rudimentari. El bacallà és un dels meus productes preferits i m’agrada de qualsevol manera. La recepta amb arròs l’he fet alguna vegada a partir de les indicacions de Vázquez Montalbán a La cocina catalana, amb pròleg de Néstor Luján, editat per Península l’any 79. És curiós com aquest arròs, que a mi em sembla sensacional, és pràcticament introbable en els restaurants.

Deixant de banda el menjar i les notes introductòries de Vicenç Villatoro i Josefina Salord, m’agrada la selecció de textos pel contingut evocador dels llibres que he llegit, millor o pitjor - 34 dels 55-, i per l’estímul de lectura futura d’alguns altres. Encara estic en procés de fullejar, però. Que la tria sigui millor o pitjor, en aquest cas sí que és qüestió de gustos i jo no m’hi posaré.