Per què escrivim? Ja suposo que ningú no espera que des d’aquí se li aclareixi un misteri que alguns han intentat explicar de manera més o menys creïble –qui ho sap realment?-. Jo només puc afirmar que escrivim perquè tenim els instruments i la voluntat per fer-ho, i el temps, potser esgarrapat d’altres activitat –què ens perdem mentre escrivim?-, que ens permet concentrar-nos a explicar-nos i explicar, a mostrar i opinar.
Un altra cosa és arribar a saber el motiu que ens porta a voler ser llegits. Perquè, evidentment, vosaltres i jo tenim la pretensió de ser llegits. Les respostes també són variades. Des d’aquell qui pensa que escriu per compartir experiències i busca complicitats, a aquells qui pensen que si allò que escriuen no surt a la pantalla –parlo dels blocs, evidentment- el món s’està perden un geni més enllà de tota mesura i sovint incomprès; entremig, l’acte de teràpia que d’una manera o altra suposa gairebé tota escriptura, fins a cert punt compartida.
Dit això, també és veritat que en la majoria dels casos –jo m’hi incloc- es necessita un reconeixement explícit que qui escriu és llegit i que allò que diu obté una certa valoració. Aquí és on entren en joc els comentaris al posts, els emails que es reben, els enllaços a les pàgines, els esments d’altres col·legues, l’aparició del nom o l’obra en paper –oh, la sacralització del paper!-...
De vegades aquests reconeixements més o menys diluïts i poc publicitats no són suficients i alguns pretenen un reconeixement més consistent, que els singularitzi de manera evident. I aquesta és la tasca dels premis: el millor d’entre no se sap quants. I si aquest reconeixement d’excel·lència pot aparèixer sobre paper –ai, aquest material tan vell i tan apreciat!- molt millor. No importa que el paper sigui reciclat, que el premi sigui sospitós de parcialitat, que el jurat es consideri inadequat, el paper dignifica, entre altres coses perquè no tothom hi pot arribar i perquè l’avalen segles d’ús. El paper, a més, té més possibilitats de fer perdurar aquell qui hi figura que no aquest món tan fràgil i canviant d’Internet, i, aneu a saber perquè, la humanitat té tendència a la immortalitat. Un mateix text, ni millor ni pitjor, sobre pantalla o sobre paper pot variar enormement la percepció d’un mateix i la percepció que en tenen els altres. Tot i que una edició en format de llibre tindrà un nombre limitat de lectors, se sol preferir a la possibilitat –dic possibilitat- de tenir milions de lectors arreu del món des del moment que es prem l’enter del teclat.
Deixem de moment el paper i tornem-nos a centrar en la pantalla. En aquest moment ja es concedeixen alguns premis a les millors pàgines d’internet de caràcter general o específic. En molts casos es tracta d’un reconeixement que permet afegir el nom del premi a la pàgina premiada (el cas dels premis Lletra a la millor pàgina de literatura catalana, que no sé per què no es continua concedint) i poder llegir algun article de premsa on s’esmenta la concessió. Gairebé per casualitat he arribat a un premi –no sé si el puc anomenar així, perquè hi haurà molts premiats- que no només reconeix la tasca feta a Internet sinó que promet fer publicitat de la pàgina en paper. Em refereixo a la iniciativa d’Òmnium Cultural que per votació popular recollirà aquells dos-cents noms més importants de la “catosfera”: Qui creus que forma part de la catosfera? Fes-nos la teva proposta i aconsegueix un exemplar de Nació.cat. En sortegem cinquanta! Aquestes pàgines figuraran en un annex del llibre Nació.cat –títol imaginatiu i engrescador-, de Saül Gordillo, que sortirà per sant Joan. No afegeixo valoracions sobre la iniciativa. Un jurat parcial i aleatori com tots, és a dir, vosaltres mateixos si us decidiu a exercir el dret a vot que se us concedeix, decidirà qui cal incloure en els dos-cents. El criteri per decidir què significa “més destacat de la catosfera” és cosa vostra: un bloc literari? intimista? pornogràfic? anònim? polític? generalista? cal que sigui en català o és suficient que l’escrigui un català? es respectarà la paritat dona-home? D’acord, alguns direu que no és gaire motivador aparèixer més o menys amagat entre cent noranta-nou o que l’empresa promotora o l’autor del llibre no és del vostre gust, però per alguna cosa és comença. Quan comenceu a ser famosos, quan algú us destaqui d’entre la resta, ja tindreu temps d’afinar més en les vostres tries. Jo vaig a votar ara mateix.
1.4.07
reconeixements
Etiquetes de comentaris:
blocs,
escriure,
llegir,
Òmnium Cultural,
premis,
Saül Gordillo
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
La pregunta que planteges, com tu mateix admet, té una difícil resposta. Personalment, crec que és per simple afició, com aquell a qui agrada dibuixar o fer teatre.
Que et llegeixin deu ser important, perquè a mi m'agrada mirar el blog i veure-hi algun comentari, en un nombre sostenible, això sí, que em permeti respondre, o sigui, l'interactivitat, que diuen ara.
El paper el tenim encara sacralitzat, però tenir coses 'en paper' no vol dir res més que algú -si tens prou diners ho pots fer tu mateix- ha gosat publicar-ho.
El llibre publicat, però, porta a una certa decepció, ja que, amb excepcions, pocs exemplars suren cap a la posteritat des de les piles amuntegades a les llibreries. I, encara, sempre és una posteritat limitada, com tot a l'univers.
Personalment, m'agradaria escriure un best-seller, fer calerons i deixar un passar als fills, però això és un somni com el de que em toqui la loteria, només que a aquesta loteria hi jugo de tant en tant.
No sabia que Lletra ja no donava el premi, ara sí que hem perdut la gran oportunitat bloguera...bé, si òmnium fa aquesta tasca que expliques, serà qüestió de 'jugar'.
Acabo de votar el teu, Pere, au, a veure si aconsegueixes la posteritat, he, he.
Ja hem comentat alguna vegada que escribim per que no podem xerrar, o no aconseguim que ens escoltin. També hi ha qui ho fa per virtuosisme o per professió, o per pretendre que són el que no són, o que són el que són.
A mi m'agrada llegir-te, i fer-t'ho saber, tot i que esgarrapar el temps - un acte volitiu en el fons, no ens enganyem - sembla més fàcil uns cops que altres, qué hi farem.
Per cert, tant la glòria com passar a la posteritat són uns absurds.
Com diu el meu pare: els més famosos del cementiri.
És millor fer unes birres ben fredes tot xerrant.
Però una cosa, Pere: quins blogs entren,en aquesta catosfera, els que nosaltres volguem o els que ells vulguin? T'hi has de presentar, com a un concurs de "miss"?
Quina mandra...
Vaig a veure...
Ah! jo vaig començar escrivint el blog allà per l'any 2005 i pensant que ningú no em llegiria i jugant, jugant... he arribat fins ara. He passat èpoques en què si no em llegia molta gent em sentia fatal, ara passo molt. Ni tan sols miro l'estadística (ni me'n recordo, tu!)
Petonets beneïts
ep, que avui jo he passat per "sota" de la plaça de l'església i estaven beneïnt els palmons, així que més o menys dec estar beneïda - que no beneita-
Hola Pere, tens raó que quan escrivim esperem respostes ja que d'aquesta manera crees uns vincles afectius amb altres blocaires i aleshores et sents més acompanyat. Ara bé, això dels concursos ja em sembla d'una altra dimensió de la qual jo no hi pertanyo.
De totes maneres ara vaig a votar-te i que hi hagi molta sort!!!
Qui dibuixa o fa teatre, també té una motivació, Júlia. Una altra cosa és que la tingui clara.
Sigui com sigui en el paper sempre queda una esperança de perdurabilitat i si no t'has pagat tu l'edició, en els fons sempre et queda aquella cosa de dir "n'hi ha un que se la juga per mi". Ep, parlo d'oïdes.
Em sembla que no m'equivoco quan dic que LLetra no ha fet cap convocatòria aquest any. No sé per què i penso que als assidus ens haurien d'explicar-ne els motius.
Un brindis pel teu best-seller.
No recordava que havíem comentat això, xurri, ho haurem de tornar a parlar. Aquí, evidentment, ningú ho fa per professió, exceptuant, potser, alguns periodistes.
Igualment, ja ho saps.
És clar que és un acte de voluntat, tot el que fem és una tria. El que em pregunto, de vegades, és el motiu de les tries.
No més absurd que creure en la vida eterna o que et recordin a la feina després de la jubilació.
Que tarden a arribar aquestes birres!
No sé si la qüestió és quins entren o qui i com els tria.
És clar que passes,Arare, com que saps que et llegim... i en deixem constància de tant en tant.
Tu sempre estàs beneïda -que no beneita-, encara que no passis prop de cap església. Uf, ja penso en els temps que s'acosten que no em beneiràs amb els teus petons :-)
Segur, Violant. I esperem també, suposo, complicitats en allò que diem. Quan guanyis algun concurs de poesia ja en parlarem d'aquesta segona part ;-)
ja t'he votat!
Gràcies, Arare. Doncs em sembla que sortirem tots :-)
Publica un comentari a l'entrada