el lector accidental

Els enamoraments solen començar amb la valoració, sovint no reflexiva, dels aspectes superficials. De vegades és una mirada, la cara, el cos sencer. De vegades és encara més extern: la roba, l’elegància en portar-la –aquesta roba de moda que duu millor que ningú i que la pròxima temporada serà diferent, però perdurarà l’elegància; el gest -. Sovint són les paraules acompanyades d’un somriure d’ulls o de boca: poques paraules en el moment precís i amb el to que et captiva, o paraules que t’expliquen, condensades, tota una vida i no saps perquè t’ha triat a tu. De vegades l’enamorament és el fruit accidental d’una trobada casual, de vegades és un amic o una amiga qui t’ha facilitat l’enamorament abans del primer encontre: te n’ha parlat tant, t’ha ponderat tant les seves virtuts, que t’és impossible no reconèixer els seus mèrits el primer cop que la veus –no parlem ara dels desencisos-. Després l’amor es queda o l’amor se’n va. Si l’amor se’n va, pot continuar l’amistat, la indiferència o –quina pèrdua de temps!- el rebuig i fins i tot l’odi.

A mi em passa sovint això de l’enamorament accidental, inesperat, casual; i poques vegades, posteriorment, em sento indiferent, malgrat que l’amistat que queda sembli llunyana, acabada, vestigis del passat. Deixeu-me explicar un dels meus darrers enamoraments, per tal que tingueu idea de què us parlo.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la mida, més petita que la dels qui l’envoltaven. Em vaig fixar també en el seu vestit, de color marfil, delicat, lleugerament rugós, molt agradable al tacte. Que fos de Mèxic –ja sabeu com m’agrada aquest país que mai no he visitat- també era un aspecte positiu. Em va dir el nom i poques coses més, amb aquesta cadència tan atractiva de la parla mexicana que jo més aviat imaginava que sentia. Us puc reproduir exactament tot el primer contacte, amb una mica de desordre.

Al principi:

La Dirección General de Publicaciones y Fomento Editorial de la UNAM ha creado, para el disfrute del lector universitario y del público en general, la Colección Pequeños Grandes Ensayos, la cual difundirá, en breves volúmenes como el que tienes en tus manos, el fruto de la aguda reflexión, el análisis o la crítica de célebres autores de diferentes épocas, lugares y orígenes, sólo accesibles hasta ahora en costosas antologías, otros traducidos al español por primera vez y algunos más prácticamente desconocidos, todos los cuales conformarán este acervo que, sin duda, ampliará la perspectiva cultural de sus lectores.

Em va agradar aquesta mena d’exageració que no pretenia enganyar i al mateix temps de complicitat que m’oferia. Em va agradar el nom: El arte de la ficción. I sentia curiositat pels autors, vells coneguts: Walter Besant, Henry James i Robert Louis Stevenson.






















A casa vaig anar endinsant-me en les seves idees. Walter Besant afirma que la ficció, sempre relativa, és un art i va explicant quins són els elements que cal tenir en compte a l’hora de crear l’obra d’art. El seu text, amable i didàctic, va dirigit sobretot als joves que tenen intenció de convertir-se en creadors. Henry James, coneixedor de les paraules de Besant, pren part en la conversa i relativitza les valoracions del seu contemporani, sovint massa generals o fins i tot ambigües i errònies, per diversos motius, segons el seu parer. El darrer a afegir-se a la conversa és Stevenson, citat per James a propòsit de la seva L'illa del tresor. Stevenson matisa i exposa les seves opinions, polemitza.

No pretenc avui manifestar la meva opinió sobre el que diuen els tres escriptors, potser un altre dia. Havíem quedat que només parlaríem dels meus enamoraments a partir de la visió externa, de les primeres impressions. Un primer contacte que va ser encara més positives al final del llibre –abans d’haver-ne llegit el contingut-, quan em confiaven (un entre els mil):





















I també:




Sé positivament que aquest llibre no canviarà la meva vida, però també que s’ha convertit en un amic que m’acompanyarà de tant en tant, sobretot quan davant de les afirmacions pretensioses i dogmàtiques d’alguns moderns, no sempre intel·ligibles, recordi les velles receptes d’aquests tres clàssics, que malgrat tot –i cal escoltar-los- saben, en paraules de Henry James, que:

Desde luego, nada ocupará jamás el lugar del buen y antiguo sistema de que “nos guste” una obra de arte o de que no nos guste: la más refinada crítica no podrá abolir esta prueba última y primitiva.

Doncs, això, que els enamoraments sempre són un misteri, i de vegades, els amors i les amistats.