fosca nit de l'ànima (amb sols omnipresents)

Sempre que necessito emmarcar alguna cosa vaig a la Galeria d’Art Arnau, perquè em cau molt prop de casa i, a més, treballen molt bé. El divendres vaig entrar per demanar que em posessin un marc senzill a una reproducció d’un cartell de Tàpies, i mentre esperava que la noia –ara sé que es diu Carolina- acabés de parlar per telèfon per atendre’m, em vaig entretenir mirant els quadres de l’exposició. Malgrat que cada dia passo per davant de la galeria quan vaig o torno de comprar el pa i el diari, no m’havia fixa’t més que de reüll en els quadres més propers a la porta -miratge darrere el vidre- i ni tan sols recordava, si és que l’havia vist, el nom de l’autor.

M’agradaven la barreja de collages i pintura, entre abstractes i figuratius, i els títols també suggeridors que portaven les obres de les dues sèries: Fosca nit de l’anima i Shakespearana (El miratge de Falstaff, El comte (?) d' hivern en el somni d' una nit d' estiu...). Era el darrer dia i hi havia força puntets vermells que indicaven les obres comprades. L’autor era Carlos Rojas, nom que no em deia gaire res, fins que en acostar-me a una vitrina vaig veure que el mateix dia de la inauguració de l’exposició també s’havia presentat una novel·la: El enigma de La Vie, que segons s’indicava en la contraportada tractava, entre altres temes, de Picasso a Barcelona i a París; bé, ho podeu llegir aquí. Vaig recordar de seguida el Carlos Rojas que jo havia fullejat en les poques estones lliures de quan treballava de mosso de magatzem a l’editorial Planeta. Era un autor de “la casa” que havia guanyat el premi gros l’any 1973 amb Azaña, una novel·la que presenta el president espanyol a França, a punt de morir, ja sense recordar el seu nom ni el del país del qual va ser president, però que és capaç de rememorar episodis de la seva vida.

Vaig pensar que era curiós, o potser no tant, que no hagués llegit a cap diari la inauguració de l’exposició ni la presentació del llibre que va fer Emili Rosales, director literari de Destino. Suposo que malgrat que l’autor és barceloní, nascut, em sembla, al passeig de Gràcia l’any 1928 i que al llarg de la seva carrera literària ha obtingut altres premis importants a més del Planeta: Ciudad de Barcelona, Nacional de Literatura, Nadal, etc., no és un escriptor que formi part de cap dels grups que per una o altra raó s’han fet populars o continuen sent populars ara mateix, dels qui podrien anar a Frankfurt o declinar la invitació, per entendre’ns. Vaig pensar també en una relativament llarga llista d’escriptors-pintors o de pintors-escriptors de casa nostra (en castellà o en català, encara que en el cas de Rojas els textos de les pintures són en anglès). Finalment la Carolina va prendre mides i vaig triar un marc metàl·lic negre, prim, molt senzill.

Abans d’ahir, en passar per davant de la galeria, vaig veure que encara continuaven penjats els quadres i vaig estar a punt d’entrar. Ahir ja no es veien, però com que m’havia inventat una excusa no em vaig poder resistir i li vaig preguntar a la mateixa noia –encara no en sabia el nom- del divendres si encara tenien els quadres no venuts. Sí, els tenien, quin m’interessava? Vaig assenyalar amb el dit el lloc que havia ocupat i la noia -encara no Caroliana- em va treure dos quadres del magatzem. Efectivament, era un dels dos. Pertanyia al grup de Fosca nit de l’ànima i no tenia un títol concret. M’agradava la barreja d’espiritualitat i materialisme, la delicadesa i el traç gruixut, la foscor i la llum, la dolçor i l’acidesa, la disposició dels elements ordenats i desordenats, i tantes altres dualitats. Vaig interessar-me pel motiu que tinguessin ells, una galeria no especialment coneguda, aquesta exposició. Senzillament, perquè quan Rojas està a Barcelona els porta a emmarcar els seus quadres. Em va explicar que darrerament l’autor solia passar al meitat de l’any a Estats Units, on és professor emèrit de la Universitat d’Emory, a Atlanta, i l’altra meitat aquí. Vaig entendre que potser m’invitarien a la propera inauguració

Ah, sí, l’excusa. Doncs que avui és l’aniversari de la Joana, fa els mateixos que jo ja tinc. Quan llegiu això ja tindrà el quadre, i potser m’haurà dit que com és que no he pensat també en les sandàlies que em va dir o... Per si de cas m’aprendré de memòria aquest poema (recordeu que el femení fa referència a l’ànima, no és que a casa ningú s’hagi transvestit):

En una noche oscura
con ansias en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada

A oscuras y segura
por la secreta escala, disfrazada,
¡oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

En la noche dichosa,
en secreto que nadie me veía
ni yo miraba cosa
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

Aquesta me guiaba
más cierto que la luz de mediodía
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía
en parte donde nadie parecía.

¡Oh noche, que guiaste!
¡Oh noche amable más que la alborada!
¡Oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!

En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba
allí quedó dormido
y yo le regalaba
y el ventalle de cedros aire daba.

El aire de la almena
cuando yo sus cabellos esparcía
con su mano serena
en mi cuello hería
y todos mis sentidos suspendía.

Quedéme y olvidéme;
el rostro recliné sobre el amado;
cesó todo, y dejéme
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

Juan de la Cruz (sant)























(és difícil aconseguir els colors de l'original)

P. S. El nostre blogger ja ens ho diu tot en català (fixeu-vos en idioma, part superior dreta). Fins i tot ha sentenciat que cal dir bloc. Fareu cas als americans?