26.6.07

traca final (molta pólvora i poc soroll)

Ja s’ha acabat el curs escolar i els alumnes comencen a gaudir del llarg estiu de 2007. O no, perquè en aquest país cada centre va a la seva i potser queda algun despistat que organitza excursions convivencialspedagògiques a Port Aventura en un intent que als nanos, després d’unes quantes voltes i salts al buit, se’ls acabin posant les matèries allà on toca o les vomitin definitivament.

Això de l’ensenyament és una olla de grill en que cadascú, estimulat per uns plans d’estudi que de tant en tant se superen en incongruències, va a la seva. Des de fa uns anys els antics exàmens de setembre es fan al juny, és a dir, que els alumnes suspenen una assignatura en què s’han esforçat –he, he- durant mesos i al cap de tres dies –vejats miracle!- en tenen un domini que admira a propis i estranys; i tornem a avaluar! I avaluem també el crèdit de síntesi, que acaben de fer o que han fet fa tres mesos –i quan sintetitzarem l’aprenentatge dels darrers mesos en aquest darrer cas?- en una nota que resulta que finalment no fa mitjana. I resulta que ara ja no hi ha dos cicles d’ESO, però el programa informàtic avaluador, que és com aquelles màquines de l’Asimov que s’autoalimenten i un dia se’ns acabaran menjant, encara no ho sap. I mantenim els adolescents obligatòriament asseguts en unes cadires fins als setze anys, o fins als 17 o els 18 si els premiem amb alguna repetició, fent tots més o menys el mateix, i aquells que podrien començar l’ofici que els agrada ho facin als 19, perquè abans han d’estar de reserves escalfant el banc, sabent que mai no trepitjaran el camp fins que fitxin per un altre equip –i els directius que no se’n volen desprendre-. I fem uns horaris per al curs vinent que potser haurem de refer perquè tindrem una hora més d’això o d’allò, segons se li acudeixi a l’expert de torn. I preguem perquè l’expert de torn no desaparegui el curs vinent, perquè el seu substitut també voldrà mostrar que és un expert i canviarà allò que va programar el seu predecessor en el càrrec. I pregonem que la informàtica és el present i el futur, però amb vint ordinadors ja passem –vint-i-dos, si ens portem bé-. I fem classes d’economia, però de les hipoteques no en parlem perquè com que són tan canviants i no hi tindran accés. I posem tres xinesos, dues italianes, cinc marroquins, un zulú, quatre equatorians, tres rumaneses i set hispanocatalans a la mateixa aula i confiem que l’esperit sant els concedeixi el do de llengües abans d’acabar el primer trimestre. I ara és quan podria començar a explicar les grosses, però...I que ningú no es mogui gaire, només l’imprescindible: uns perquè la seva tasca principal és la de guardar el personal i els altres perquè el seu objectiu és que els guardin el personal.

I per acabar-ho d’adobar ens inventem una matèria, Educació per a la Ciutadania. I va l’Església i li declara una guerra santa i toca campanes i mobilitza seguidors. I diuen: “L’Estat no pot suplantar la societat com a educador de la consciència moral”. La societat? Jo em pensava que eren mestres i professors .tants caps, tants barrets-. I parlen de llibertat; ells, que renoven cada any els contractes als professors de religió segons els convé (per cert, quin gran error que el govern accepti que hi hagi professors en els centres que estiguin fora del seu control, ep, és una opinió, que no arriba a pecat venia), segons si la seva vida i ensenyaments els sembla que es desvia de l’ortodòxia, no del programa. I de què es parlarà en aquesta nova assignatura? Doncs sembla que dels drets humans, del racisme, de la violència de gènere, dels principis democràtics, de la droga, de la guerra, del desenvolupament sostenible, etc., del que segur que no és parlarà és del cel i de l’infern. És a dir, d’un seguit de temes que ja es tracten des de les tutories, des de socials, filosofia, literatura i que ara s’intenta sistematitzar. En fi, pura hipocresia, la de les jerarquies de l’Església de Crist, perquè no crec que parlin des del desconeixement. I el govern que encara es justificarà i pactarà no se sap què. Un no sap si viu en un Estat confessional, laic, com si com ça o desnatat. I total, si diuen que cada vegada tenim menys memòria, si es probable que el que s’ensenyi durant el curs ja s’hagi oblidat a principi del següent.

I diuen que s’ha d’estudiar com els de Bolonya, però mentrestant a Medicina ni com els de Bolonya ni com els d’Oxford, que resulta més rendible importar metges del Perú. No continuo, que el tema universitari no el domino i m’embolicaré.

I dono la traca per acabada, que estic entrant, o més aviat continuant, en el típic post kaòtic, com l’ensenyament en particular i la societat en general.


Ens veurem el curs que ve. Bones colònies a tothom!

3 comentaris:

Lluna ha dit...

Buf, no em parlis de Bolonya, que m'agafa com urticària...

Júlia ha dit...

No pateixis -patim- que ara ens diran de vostè...

miquel ha dit...

Explica, explica, Lluna, que jo només conec de la missa, la meitat.

Tens raó, Júlia, aquest serà el principi de la solució. Ho esperàvem amb candeletes.