No descobreixo res si dic que en una país anormal com el nostre la llengua és una anormalitat més. Bé, la anormalitat no és la pròpia llengua, sinó els discursos que origina, les perspicàcies que es creen, les discussions entre ortodoxos i heterodoxos, la quantitat de diccionaris que es fan i es desfan, les desconfiances que s'estableixen... Aquest és un dels pocs països on indígenes i forasters s’han vist alguna vegada obligats, per voluntat pròpia o per circumstàncies, a participar en alguna conversa que tenia per finalitat parlar de l’estat general de la llengua oral o escrita, de l’ús d’una paraula, de la seva idoneïtat en un context determinat, de la tradició o modernitat dels termes, de les interferències amb les altres llengües, d’examinar el veí. Aquest és un país en què, alguna vegada a la vida, un es veu en la necessitat de justificar no allò que diu sinó com ho diu. Aquest, en definitiva, és un país de lingüistes, amb títol o sense, que sempre està a la que salta. Paradoxalment, aquest és un dels països on aquest interès per la llengua no aconsegueix que els qui la parlen o l’escriuen arribin als graus d’excel·lència en el seu ús que seria previsible i desitjable. En aquest país, hi ha qui creu que la llengua és lèxic i es desentén de les estructures o viceversa, i tot el que li vulgueu afegir. M’adono que el que dic és precisament fruit de l’anormalitat del país: en un país normal difícilment se m’hauria acudit parlar sobre la llengua.
Deixeu-me exemplificar un dels aspectes del que acabo de dir. Ahir, mentre anava a la feina, vaig llegir en el menú d’un restaurant (els restaurants ofereixen força exemples de llengua viva) un primer plat que em va cridar l’atenció. Vet aquí:
De seguida vaig pensar que qui havia escrit el nom del plat era un indocumentat, que la professionalitat del propietari del local hauria d’abastar també la correcta denominació del producte que oferia, no només la correcció gastronòmica, si és que hi era. La desconfiança i la susceptibilitat em van fer imagina uns desídia que –pensava- no em calia contrastar.
La fideuada -segons accepta el DIEC- s’ha convertit gairebé universalment en fideuà, cosa perfectament assumible tenint en compte els orígens meridionals del plat. Ara bé, la ge intervocàlica em va semblar una aberració fonètica comprensible, però inacceptable en la llengua escrita. Aquí s’hauria pogut acabar la meva deducció si no fos perquè l’experiència em diu que sempre cal donar el benefici del dubte, fins i tot en qüestions lingüístiques.
Efectivament, consultat l’executor de l’aparent barbaritat, va resultar que tenia una resposta força plausible al sorprenent ús de la ge. La intenció era fer un joc lingüístic que donava com a resultat una paraula composta: fideus + gua. Com tots sabeu la paraula gua, avui en desús, es refereix a una mesura de longitud equivalent a quatre pams, de manera que, metafòricament, el que s’havia pretès era magnificar, singularitzar hiperbòlicament, una opció d’un modest menú. No es tractava de tastar uns fideus qualssevol sinó el pare –o la mare- de tots els fideus. Que els clients participessin del neologisme tenia una importància relativa, l’important era haver imaginat un nom que respongués a la qualitat del producte ofert. Una vegada explicada, la troballa –potser massa subtil- em va semblar sensacional: poques vegades, per no dir mai, he vist un canvi tan divertit en el significat d’una paraula amb el simple afegit d’una consonant.
L’exemple anterior, per altra banda, em confirmava que aquest és un país de gent modesta, de gent que busca més la satisfacció personal que el reconeixement públic, de persones creatives que, sabedores, en aquest cas, de la fragilitat i la anormalitat de la llengua, no volen afegir més llenya al foc i esperen que el temps els doni la raó. I jo, testimoni accidental del cas que acabo d’explicar, no puc dir res més que quan, d’ara en endavant, em mengi en algun restaurant una fideuà excepcional, felicitaré el cuiner a través del cambrer afirmant que he gaudit – i ja sé que no seran conscients de la reiteració- d’una gran fidegua (sense accent).
Més enllà, vora la claror
Fa 2 hores
5 comentaris:
Ostres, que bo! Potser d'ara endanvant entraré a tots els llocs on vegi "anormalitats" escrites a l'aparador. Al tren de rentat de la gasolinera on vaig normalment hi ha un rètol que hi diu "rentat rápit". No ho he preguntat mai, però potser hi han posat la "t" perquè és més ràpida de pronunciar que la "d". I, de tan "rápits" que van, s'han vist obligats a deixar-hi l'accent tancat que, si ets dretà, no costa tant de posar com l'accent obert.
Molt bo, sí senyor, això de la fidegua! ;)
Em sembla a vegades que al català manca el seu J.Joyce, però a la mateixa vegada crec que tothom ho ficarien en la creu abans finalitzar qualsevol paraula. Em sap greu la desconfiance, normalitat, regles que no pas escapen l'ingeni humà
JOaquim
Caram Pere, mai se m'hagués acudit aquest joc de consonant "plurisignificant", si és que la llengua ha de ser viva, però ben endreçada, això sí. Salut!
Ja ho veus, Isnel, no s'hi val a prejutjar. Segur que les hipòtesis sobre la teva gasolinera són encertades. Compte a l'hora de preguntar-los-hi, però, perquè ja saps que hi ha gent que s'ofèn quan descobreixes els seus misteris.
Què t'he de dir, Joaquim. La nostra és una llengua sempre en equilibri enre els arcaismes i les innovacions. La veritat és que ara, en la llengua parlada i comercial, tots els països estem més o menys igual: en una involució global sense precedents.
Espero, roser, que d'ara en endavant demanis fidegua i no fideuà; de totes maneres, tingués per segur que et portaran el que voldran.
oi Pere! això també ho crec, i m'encanta, i amb tot això manca un llibre que escandalitzi, un vilipendi, respecte a la llengua a llur bonesa o malesa,sense cap mena d'ètica i només sense possibilitat de remetre's a una norma objectiva prefixada, que sempre pretenen llur total purificació.
abraço
jo a quim
Publica un comentari a l'entrada