generalització i dos apunts sobre la fira

Em passejo a deshora per la Fira del llibre d’ocasió antic i no tant. Volia anar-hi a l’hora de dinar, però he recordat que en aquella hora habitualment dino, així que he aparegut a punt per a berenar (moment de sopar per als bàrbars d’altres latituds i longituds). M’ha semblat que hi ha menys parades que en altres anys i he lamentat absències importants, d’aquelles de tota la vida; també he lamentat la decadència d’algunes llibreries, que m’ha fet l’efecte que ja no compren res, sinó que es dediquen a vendre el que els queda. No sé, em sembla que gremialment la cosa va de baixa, incloent-hi un web per actualitzar malgrat el .cat (http://www.gremillibrevell.cat/) . De tota manera, encara és un plaer anar a la fira i descobrir i comprar, i observar els compradors nous i vells; i escoltar una noia que li diu al seu acompanyant que va espigolant en una pila: “jo no llegeixo literatura, jo sóc de ciències, ja ho saps”, encara que després es mig desdiu de la primera afirmació; i comprovar que mentre algun llibreter et dóna esperances sobre un llibre impossible (Costa Llibreter, de Vic, per exemple), un altre a penes et mira quan interromps la conversa amb la seva dona; i saber, que malgrat tot, l’any que ve hi haurà un nou llibre vell o no tant que t’interessarà, per a tu o per algú altre...

Em fixo que enguany el cartell de la Fira és més petit i, a primera vista, un dels menys interessants dels darrers anys, idea que comparteixo amb algun llibreter que es justifica: “nosaltres els fem l’encàrrec i ells fan el que volen”. Mirat més atentament, però, i passat el prejudici de la mida i la manca de colors, el cartell no deixa de tenir la seva gràcia, fins i tot resulta interessant amb l’ambigüitat del bigoti de gat. Ara bé, em fixo que els llibreters han optat més per col·locar el cartell de la Fira de Frankfurt que el de la 56a edició. Sigui quin sigui el resultat a Alemanya, no dubto que serà positiu per al país en l’aspecte cultural i econòmic, una altra cosa és que el major o menor èxit reverteixi en els dos aspectes esmentats en les individus del país, bé en els simples lectors, bé en els no lectors; en fi, com qualsevol altra fira.

Com que dies enrere jo mateix he parlat des d’aquí de novel·la negra i dels clàssics grecollatins, us apunto com està l’assumpte a les parades. Els llibres de “la cua de palla” es poden comprar a cinc euros els dos exemplars; els de la Bernat Metge (350 obres publicades ja!) oscil·len entre els 10 i 15 euros, segons la parada i la duresa de les tapes. Evidentment, la proposta dels llibreters no es basa exactament en la llei de l’oferta i la demanda. Com que no us faré publicitat de la literatura de lladres i serenos (uf, aquesta denominació!), tampoc no cal que us en faci de la literatura llatina, però penseu que podeu llegir l’original llatí i la versió catalana (dos en un) i si aneu a la llibreria de nou els llibres us costaran 36 euros, i, sobretot, penseu que si feu una bona tria us ho passareu realment bé.

P.S. Em fa gràcia veure com just avui el Llibreter –ell més matiner a penjar-lo- i jo hem triat en part el mateix tema i algun detall d’enfocament; fins i tot hem compartit la compra d’un llibre. Va, en lloc d’esmentar-lo directament, juguem una mica:

Un fragment prou actual:

-Que el jurat determini el seu veredicte –va dir el Rei per vintena vegada aquell dia.
-No, no –va dir la Reina-. De primer la sentència: el veredicte, després.


De la quarta edició d’una obra excel·lent en una traducció creativa que cal llegir, encara que em fa l’efecte que cada dia es llegeix menys, aquest llibre.