4.11.07

del perill de les anàlisis tardorals innecessàries

La meva aficció a fixar-me en la llengua escrita –no tant en la parlada, que exigeix excessiva rapidesa mental- i la meva incapacitat d’anar molt més enllà de la literalitat dels missatges em produeix sovint alguns plaers, però també és l’origen de situacions que després, pensant fredament, trobo que em podria haver evitat, no només perquè no m’han servit de res, sinó que fins i tot m’han perjudicat. Us poso un exemple perquè us feu càrrec del que us vull dir.















Ja heu vist la foto amb els bolets i la nota. Molt bé, qualsevol altre, sobretot tenint en compte que els rovellons eren fora de la vista dels dependents de la verduleria, hagués fet el que li hauria dictat la seva consciència en aquell moment, jo no, jo em vaig haver d’entretenir intentant esbrinar què volia dir la nota exactament.

En primer lloc, es sabut que un dels elements bàsics de l’oració és el predicat, sobretot el verb que en fa de nucli. Després es mira el funcionament dels altres elements: els complements del verb i els subjecte, si n’hi ha. Nucli del predicat: poden escollir; subjecte: els bolets. Em crida l’atenció la perífrasi; el verb poder més un infinitiu transmet una idea de possibilitat. En aquest cas, si afegim la negació, sembla que el missatge nega la possibilitat de triar els bolets. No ho veig clar, perquè és evident que es poden triar, com ho demostra el fet que compradors que han arribat més tard que jo ho estan fent, i es fixen sobretot en els que semblen en més bon estat i són més petits. Mentre dono voltes a l’oració, vaig agafant trompetes de la mort i rossinyols, que no tenen cap cartell amb insinuacions sobre la tria, potser perquè són més uniformes. Torno als rovellons (són rovellons?). És possible que l’aclariment de la intenció de l’autor de la nota siguin les dues línies finals: un de gran, un de petit (la coma és meva). Aquesta sembla una oració imperativa amb verb sobreentès; vindria a significar una cosa així com: trieu-ne successivament un de gran i un de petit. Penso que la voluntat de l’emissor hagués quedat més clara si en lloc de la perífrasi de possibilitat anterior hagués fet servir una perífrasi d’obligació amb el verb caldre o haver de, és a dir, tenint en compte tota la nota: No heu d’escollir els bolets. Agafeu-ne igual quantitat de grans que de petits. Entenc que una nota com aquesta hagués quedat poc adequada delque s’espera del tipus de botiga i possiblement per aquesta raó l’ha evitada l’amo de la verduleria, tot i ser conscient de l’ambigüitat que el seu escrit podria produir en determinats clients. És clar que aquí no s’acabava la cosa, quedava un dubte per resoldre. Fins a quina mida es podia considerar que un bolet era gran o entrava en el grup dels petits? Els quantitatius gran i petit no són gaire precisos tractant-se d’un producte que presentava una heterogeneïtat considerable. Entre els grans i els petits es podia parlar dels mitjans?

Encara m’hagués entretingut més en les meves consideracions (es tracta d’una oració passiva que es pot convertir en impersonal si es fan desaparèixer els bolets? Fins quin punt la construcció afecta l’acció resultant? ...) si no m’hagués adonat que mentrestant jo intentava esbrinar el veritable significat de l’anotació (per altra banda claríssim en el doble subratllat, veritable síntesi) , els altres compradors s’afanyaven a omplir bosses de plàstic i jo corria el perill de triomfar en l’aspecte gramatical, però de fracassar en el gastronòmic per falta de gènere. Així que vaig pensar una vegada més que la llengua és una cosa viva i extraordinàriament dinàmica i d’interpretacions variades segons els factors que cadascú considera més importants i que en aquell moment s’imposava tenir en compte el context situacional i el referent més que els altres factors comunicatius. En resum, que a la caixa vaig pagar vora mig quilo de rovellons més aviat grans i en condicions discutibles. Quin remei!

10 comentaris:

Júlia ha dit...

La gramàtica et perdrà, Pere, Pere. El que s'ha de fer és tenir-los triats i classificats per mides, com fan molts botiguers, i deixar-se de notetes. I, evidentment, prohibir que el públic grapegi... Per cert, entenc que una bufetada es digui 'castanya', per allò de petar, però, bolet? M'ho expliqui, senyor lingüista...

Dan ha dit...

Buf! I diuen que els científics som complicats...

Arare ha dit...

Ves amb compte: bolets petits, bitxos petits, bolets grossos, cucs grossos.

D'això... a veure si m'entens:

"Llogo plaça de pàrking. Cotxe petit".

Apa, va, tradueix! Qui lloga? Jo llogo? vull dir, la plaça de pàrking és meva i la vull llogar a un altre? O bé tinc un cotxe petit i necessito llogar una plaça de pàrking per ubicar-l'hi? (em sembla que ara m'he liat amb els febles).

A traduir!

Xurri ha dit...

uff, quanta teca de tan poc cartell... Per cert, hagués jurat que els bolets bons són els grossos... ja veig que no.

jaka ha dit...

Pere, fantàstic aquest post m’he quedat a quadres del que es pot veure en un simple rètol botiguer. Penso que si vaig a comprar rovellons prendre la cinta mètrica.

=;)

pere ha dit...

No em perdrà, Júlia, ja veus que em va perdre momentàniament. Els més petits i selectes ja els tenien classificats, eprò en tenien tants que al final van confiar en la bona voluntat (he, he) de la gent.
M'hi posaré en això de l'origen de la paraula bolet en sentit figurat. Crec que en tinc indicis.

Com que els científics, Dan? És que la lingüística no és una ciència? Inexacta com les altres, tot s'ha de dir.

Que sí, arare, que quan un comença a fixar-se en com s'escriu pot acabar perdent el seny o la paciència, o quedar-se totalment inactiu. Bé, jo tinc el cotxe (mitjà-petit) a la meva plaça de pàrking, que sinó...

Uf, xurri, i encara perquè no he entrat en el concepte bolet, aplicat en la nota amb una alegria generalista discutible.
Al menys els grossos es netegen més fàcilment. de fet, el que importa és la procedència, però això és quasi sempre un misteri.

Encara vaig veure més coses, jaka, com le'stat d'ànim de qui ho va escriure i la confiança que tenia que es respectés la seva proposta; però no m'he volgut allargar, que prou paciència teniu.

Ferran ha dit...

Aquesta reflexió me l'hauria estalviada, jo. Total, els rovellons no em fan venir salivera (i no dic que no m'agraden per por de no estar atemptant contra cap essència del poble català). Ara, la ciència d'interpretar cartells... se'n podria escriure un llibre!

pere ha dit...

Fas bé de no pronunciar-te taxativament, ferran.
D'intrepretar-los i d'escriure'ls. Com deuen sofrir alguns a l'hora de traslladar els seus pensaments al paper!

Arare ha dit...

Ferran, a mi NO M'AGRADEN ELS ROVELLONS!

uix... uixxxxxxx, ja marxo, ja marxo...

pere ha dit...

Quedes apuntda a la llista de les trompetes de la mort, Arare.