xafarderies

M’hi he resistit fins ara, però em sembla que és la meva obligació. La pobra Marcela (Marcel·la?) portant gairebé sola el Tramuntana –perquè ja em direu quins ajudants es busca!- i trucant de tant en tant al seu Rami que suposadament s’està a Múrcia sense ofici ni benefici, tenint cura d’una mare malalta que no s’acaba de posar bona. No seria més fàcil haver portat la mare a Ventdelplà? És clar, no interessa; perquè en Rami no està a Múrcia, sinó molt més prop, concretament al carrer de l’Hospital, de Barcelona. I no és fa dir Rami o Ramiro, que li diuen senyor Parramon, encara que sembla que els té a tots enganyats, que de debò es diu Boris. I s’estarà al nou domicilia fins a principis de gener, si el deixen, perquè no sembla que les coses li vagin del tot bé, malgrat ell mateix i que en Sagarra –quin altre en Sagarra!- li fa costat, i també d’altres personatges de menys pes.

I la Marcel·la, que passarà el Nadal sola, i els Reis, perquè no sembla que els seus fills tinguin cap interès a fer cap al poble. Quins altres, els fills! Vés a saber on paren, que fa mesos que no donen senyals de vida, i alguns fills quan en donen només és per proporcionar disgustos. O si no fixeu-vos que li ha passat al pobre de can Rata, que li apareix el noi que tenia a les Canàries i resulta que ara li diu que és un d’aquells que perden oli. Que per dir-li això més valia que s’hagués quedat a l’Àfrica.

En fi, Marcel·la, que més val que ho sàpigues com més aviat millor i facis la teva vida. Que en Monràs o fins i tot el veterinari, al costat del teu Rami són uns angelets, que se’ls veu venir, però ell... Qui ho havia de dir... !

I no creguis que tot això és per xafarderia, Marcel·la. És que em sap greu veure’t tan il·lusionada, a part del problema de les peles per la reforma, i justificant una absència injustificable. Que, repeteixo, les coses més val saber-les. I encara no sé com aquests de Ventdelplà, que diuen que són els teus amics no t’han dit res, perquè alguns segur que ho saben, això del Rami. Perquè, comptat i debatut, Marcel·la, quins amics tens? I no insisteixo en el tema perquè no vull ferir els teus sentiments, que a mi, Marcel·la, em caus la mar de bé, ni que siguis de Múrcia, que aquí tothom té dret a guanyar-se el pa, ja ho saps; i aquesta mateixa nit ho ha dit el president Montilla, encara que els balls de números no són arguments gaire fiables, que ja ho deia Llull fa anys: s’ha de convèncer per raons necessàries i no per autoritats. No, que jo tampoc he llegit Llull, però ho he sentit dir. En fi, Marcel·la, apa, que ja ens veurem la setmana que ve.