13.11.07

Les conspiracions

Havia pensat parlar avui d’unes quantes conspiracions relacionades amb la política en general i amb el país en particular, però “Amics, coneguts i saludats” (sóc l’únic que mira la tele?) m’ha torçat –o torçut?- la idea. És clar, el títol del programa era S’està morint el català? (es referien evidentment a la llengua –ai, aquesta dèria a confondre un adjectiu amb un substantiu) i deixo les altres conspiracions per més endavant.

Res de resumir per explicar el que no heu vist, si mireu la llista d’invitats ja us en podeu fer una idea i si no, ja teniu la vostra pròpia. Com que la meva primera intenció era parlar de conspiracions, hauré de dir que sí, que el català s’està morint a causa d’una conspiració. I com que és difícil d’establir qui participa en les conspiracions i quins mètodes fa servir., no m’embrancaré en noms i detalls i anirem al centre de l’assumpte.

El català s’està morint com qualsevol cosa terrenal; l’interessant –si és que interessa- és saber l’esperança de vida que té sempre que no tingui una infecció inesperada –de les altres en té algunes- que no es pugui guarir amb alguna medicina moderna o antiga. Adverteixo, com ho he fet altres vegades que sempre que parlo de la llengua catalana em refereixo a la parlada, l’escrita és literatura, és s dir, una cosa molt interessant però més versemblant que real. Quina esperança de vida té, doncs? És inútil especular, ara per ara ningú en té la més punyetera idea per molt que alguns es guanyin part de la vida donant dades i dates sobre la seva mort. Generalitzem més, doncs. Les enquestes del programa, d’aquelles que es van actualitzant a mesura que passa el temps i que depenen del pur atzar, concretava cap al final que un 65 % dels participants pensaven que la llengua es moria i la resta, que no (aquí no val: no sap, no respon). Com que em sembla una xifra tan aleatòria com una altra, la prenc com a vàlida i em permeto jugar-hi per dir que la vida del català depèn en un 65 % de la voluntat dels seus parlants (no dels seus escriptors) i en un 35 % de les lleis, disposicions addicionals i similars que promulguin aquells qui en tenen potestat. I si no hi hagués cap llei, dependria en un 100% dels seus parlants. Més fàcil no pot ser. Ara és quan tocaria concretar argumentacions, estratègies, detalls..., però això ho sap cada parlant mitjanament racional i raonable i no seré jo qui tingui la supèrbia de voler donar consells.

En aquest punt hauria d’arribar el moment de parlar sobre les conspiradors i els seus sistemes, però comprendreu que el que acabo de dir al final del paràgraf anterior serveix també aquí i que encara –han passat uns segons des que ho he escrit- no em domina la supèrbia. A més, és fa tard.

Deixeu-me acabar aquesta primera part amb una frase d’un exalcalde catalanoparlant de l’Alguer encara viu pronunciada aquesta mateixa nit quan l’entrevistador li preguntava si pensava que Catalunya havia oblidat l’Alguer (o era l’algurès?):
No sé si Catalunya a oblidat l’Alguer (o era l’alguerès) però nosaltres no oblidarem Catalunya (o era el català?).
Doncs això, que cadascú pensi amb els seus oblits i amb els seus records i que faci el que li sembli. I plego que ja m’està sortit l’esperit renaixentista.

La segona part? Un poema. Dubto entre dos, però acabo triant aquest d’un optimista impenitent:

Quin resplendor té el Guadarrama,
quin resplendor carena endalt,
tota la serra està nevada
però és la nit dins un mirall.

Passen els Reis. Què els portarien,
si va un estel al seu davant:
-aquests poblets potser escriuen,
potser els Reis no ho reben pas.

Però el resplendor és a la muntanya,
potser no escriuen i Ells hi van:
Senyors, deixeu a aquestes terres
la comprensió i l’amor que els cal.

Ompliu-los ben bé les galotxes
i reposeu a l’Escorial.
Senyors, beneïu-los aquests sostres:
Que els quedi un xic de voluntat.

Salvat-Papasseit: “L’epifania a Castella”, dins Les conspiracions.


Avui, dimarts i 13.

2 comentaris:

Ferran ha dit...

Aquestes teories sobre la desaparició de la llengua catalana no sé mai com prendre-me-les. D'una banda són certes, tard o d'hora la nostra llengua desapareixerà, com moltes altres, però com bé dius l'important és el quan: i jo sóc optimista, en aquest aspecte. Una altra cosa potser no la serem, però tossuts en som una mica, els catalans.

És clar que darrerament prefereixo viure en un estat d'irrealitat absoluta, no fos cas que m'agafi una úlcera de tanta emprenyamenta...

pere ha dit...

Va, Ferran, no passa res. Qualsevol dia ens tornem muts i comencem a fer feina sense escoltar les veus de fora. Ai, després vindran a picar a la porta perquè diguem alguna cosa.