Del juny al novembre de 1921, van aparèixer a la revista infantil “La Mainada” una sèrie de proses de Salvat-Papasseit amb el títol d’”Els nens de la meva escala”. Encara que en aquestes breus narracions apareixien alguns altres infants, la protagonista era la Salometa, la filla de l’escriptor, que en aquell moment tenia poc més de dos anys. Els textos de Salvat són curts, directes, detallistes, deliciosos. L’escriptor recrea diversos moments de la vida de la seva filla, dels altres nens i d’aquells qui hi tenien un contacte més proper, sense gens de retòrica i amb aquella admiració o sorpresa que els adults senten per les ocurrències dels petits, que en el cas dels pares sovint es converteix en una exageració que els fa pensar que els seus fills tenen unes qualitats i una precocitat que supera la dels altres nens. I en alguns casos deu ser veritat.
Quan les proses de Salvat a “la Mainada” van acabar-se, va continuar la secció en una altra ploma, però sembla que no va tenir gaire èxit, ja que va deixar de publicar-se el mateix 1921. No sé si els lectors de la revista sabien el motiu pel qual, de manera tan sobtada, no van poder llegir més aquelles anècdotes que segurament els agradaven tant. Nosaltres sí que sabem la causa: Salvat va anar a Cercedilla per tal de seguir un tractament que li millorés la seva salut. Des de Cercedilla –on va escriure Les conspiracions- anava enviant de tant en tant postals a la Salometa. Més tard, des de Les Escaldes, la seva filla Núria (nascuda el 20 de gener de 1922) també rebria alguna postal. L’escriptor estava greument malalt, però es mantenia esperançat. Era l’època de La gesta dels estels i de La rosa als llavis.
Salvat-Papasseit va morir el 7 d’agost de 1924. Què se’n va fer de les seves filles? A què es van dedicar? Queden descendents directes de Salvat? Sobretot la Salometa, la nena entremaliada i vital que enamorava el pare i els lectors que llegien les seves aventures, on va anar a parar? Quina vida va tenir? Es va casar? Va escriure, també?
La Salometa, immortalitzada pel seu pare, va viure fins als 26 anys. Va morir de tuberculosi, com el seu pare, al Sanatori de Terrassa l’any 1945, al principi de la inacabable postguerra de fam i misèria per a la majoria dels vençuts i per a alguns dels vencedors. Jo no en sé res més. La petita Núria va morir poc després dels dos anys, el febrer de 1924, sis mesos abans que el seu pare. D’en Salvat, no en queden descendents directes.
Fi de la història.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
La postguerra va ser de fam per a gairebé tothom, llevat dels estraperlistes, que de vegades també eren oportunistes que havien canviat de camisa. Un tema a estudiar. En algunes novel·les de després de la guerra se sosté aquesta teoria, que no em sembla errònia, que la guerra la van guanyar, de fet, els espavilats, aquests que fan diners en moments de desgràcia. Ja passava quan la guerra, per cert, això, hi havia alguns que tenien el rebost ben peixat.
De vegades havia pensat en això de les filles de Salvat, imaginava que havien mort, altrament n'hauríem sabut alguna cosa.
Tinc el recull en conte de 'Els nens de la meva escala', per cert.
Un oncle meu, va morir de tubercculosi de postguerra, tota una epidèmia.
Com m'agrada Papasseit! De sempre. Ja de petita i ara de gran. Em fa il.lusió perquè el meu fill se l'acaba de fer seu (Si jo fos pescador...); l'ha trobat en el manual de català i va recitant per casa: Si fos lladre d'amor... (això ho troba brutal!).
Sortosament, hi ha vida més enllà del manga!
Lola
fins i tot en el Google hi ha molt poca informació d'en Joan Salvat Papapsseit en comparació amb altres poetes o escriptors de la seva época. De fet si no hagués estat per en Serrat i algun altre cantautor no se si ni tan sols en sabriem la majoria, d'ell.
La memòria fa reviure els morts, els transporta i ens els serveix aquí mateix, al costat, en un autèntic miracle que hem d'agraïr a la llengua escrita: el salt amb perxa a través de generacions.
Quelcom que ajuda, en part, a superar la por de la mortalitat (ai, la trascendència!), i a l'hora, a copsar-ne sense filtre la enorme crueldat que suposa (i qué en sabem de tants milers d'altres que no van encertar a escriure, o que fent-ho no van encertar a fer-ho trascendir?). Ains.
Només et podria dir que havia sentit en algunes sonferències que els descendents de Salvat-Papasseit (una neboda, o filla d'uns nebots) no tenien cap mena d'interès en el poeta ni en la poesia ni en la literatura, i que fins i tot aquesta situació va ser un impediment legal important perquè als anys setanta es pogués reeditar la seva obra. Va ser quan en va aparèixer una edició clandestina, impulsada pel PSAN, que va tenir un gran èxit (Biel Mesquida havia explicat que ell hi era pel mig).
És lamentable, però és la realitat. Per bo que sigui el poeta (o el científic, o l'historiador o el savi), ningú no garanteix que els seus hereus sanguinis o legals n'hagin de ser els seus hereus intel·lectuals. D'exemples, a cabassos.
Bé, jo crec que ja a finals dels seixanta es va 'recuperar', amb una edició dels seus poemes, a més, un cantautor que, per cert, després no va continuar, Martí Llauradó, va musicar-ne uns quants, molt bé, per cert. De fet, va tenir una vida molt curta i era de família humil i poc 'intel·lectual' aixó també pesa. He de dir, però, que en els textos escolars sempre s'hi han trobat poemes d'ell, des de fa anys, els més emblemàtics.
Afegeixo a Martí Llaurador unes versions de Xavier Ribalta sobre poemes de Salvat-Papasseit que em semblen extraordinàries. Us aconsello que les escolteu.
És ben veritat que els més "espavilats" mai no moren a les guerres, a no ser accidentalment. La misèria, llarguíssima, va afectar tots els que abans de la geurra no ho eren tant, sí.
Em sembla que la darrera edició de les històries era de l'Abadia de Montserrat, ara descatalogada, jo tinc les "Mainades".
Sembla mentida, Lola, com les malalties d'altres temps s'han pogut eradicar i n'apareixen de noves i la roda gira. Terrible la tuberculosi abans de la penicilina.
En Salvat té imatges i paraules que copegen amb una força que no és fàcil trobar en els poetes més "cultes".
Salvat ha estat -és- un dels poetes més musicats, però també un dels més llegits a les escoles i instituts -ja ho diu la Júlia-. és difícil trobar avui algun menor de de 35 o 40 anys que no hagi llegit Salvat de grat o per força.
La Salometa i la Nuria en són un mig exemple del que dius, Xurri. Jo els acabo de donar vida, més enllà dels llibres. De la resta, de tu i de mi (de mi menys)una o dues generacions de records, cosa que tampoc importa gaire. Ep, potser els blocs ens immmortalitzaran.
De totes maneres, Salvat tenia la vida literària asegurada,?! -tens un nom difícil de pronunciar- me´s tard o més d'hora. Jo l'he anat seguint des que llegeixo poesia en català sense dificultat. Ai, els hereus...
És veritat, Enric. Ara, a més, cal llegir la seva obra completa amb uns edició que em sembla molt ben feta.
escric massa ràpid
Què va ocórrer a Cuba amb en Miquel, el germà?
Publica un comentari a l'entrada